Músics a Palestina

Comença la diada a les 9:30/ 10:00 a.m. Després de l’acalorada nit anterior alguns de nosaltres encara sense dutxar per qüestións de temps passem pel bany. Supose que aquests detalls a alguns us resultaran irrellevants, però per a nosaltres, que intuïm una llarga caminada, una bona dutxa aquí no te preu. 

Eixim del cau i ens posem en marxa. Comencem a tindre contacte directe amb aquest nou paisatge. Ashraf, que ens fa de guia, (un guia perfecte per cert) ens porta pel centre de Nablus: l’ Old City. 

Ens deixem portar pels carrers i anem envaint la quotidianitat d’aquesta gent. Alguns ens miren  estranyats, però se’ns creuen altres mirades, són mirades confidents. La nostra presència no passa desapercebuda, està clar. Però us puc assegurar que anem ben tranquils.

De camí cap al centre fem parada davant unes runes. Ashraf  ens ha explicat que aquesta era l’antiga casa d’un llluitador de la resistència que fou enderrocada per l’exercit isrraelià amb la intenció de soterrar-lo viu durant els bombardejos de 2002. Per sort, ell no hi era.

Continuem fins arribar a l’antiga fàbrica de sabó. El sabó aquí, fet com ells el fan, és un producte ben característic, és això que en diuen un producte tradicional. No és que tinga res en contra dels productes tradicionals però en aquest cas, em fa l’efecte que es tracta d’un objecte més simbòlic. 

Aquesta xicoteta fàbrica, com moltes altres d’ací Nablus està parada, i us podeu figurar per què.

L’interior de l’edifici és molt bonic. És de pedra i el sostre està abovedat amb arcs apuntats. La temperatura ací dins no té res a veure amb la calor abrasadora de l’exterior. Actualment es fa servir com a taller arístic infantil i com a museu del sabó. El responsable d’aquest centre s’ha mostrat molt amable. Ens ha explicat el procés per a fabricar sabó i ens ha mostrat la maquinària artesanal ja en desús.

A l’entrada hi ha un xicotet pati on han disposat apilades una sèrie de portes pintades pels xiquets. Cada porta pertany a una casa enderrocada. Els xiquets pinten sobre la fusta amb un llenguatge molt senzill i directe. Plasmen anècdotes i expressen el que senten. Algunes narren escenes molt crues.

Fem una parada per esmorzar a l’hotel Al-Jeezmyn. Intercamviem impresións i l’esmorzada s’allarga fins a les 12.30 llargues (pam dalt, pam baix). Des de l’hotel, que està situat en un punt prou alt, es veu el carrer ple de gent. Ashraf ens senyala les parets on es poden observar els impactes de bala que arriben fins al cristall del menjador de l’hotel.

Decidim eixir i introduir-nos de nou dins d’aquest petit laberint que són els carrers de l’Old City. Els botiguers criden i ens ofereixen coses. Jo no entenc res del que diuen però tant se val, vaig seguint la nostra “caravana”. 

Caminant per ací dins Ashraf ens mostra els racons més recòndits on, per les nits, es varen amagar i encara s’amaguen els insurgents. Sense llum elèctrica, sols amb la llum del foc. Hi han llampades negres que arriben fins al sostres abovedats. Molts ara ja son morts, però els seus retrats pengen de vorera a vorera, de botiga en botiga, junt amb la roba del mercat, o amb la carn dels carnicers. 

Un dels punts més importants on hem parat es la Plaça de Al-Aryon. A cada paret de la plaça  hi figura una placa de pedra que fa constància de les cruentes incisións de l’exèrcit israelià i de les moltes morts dels lluitadors que, involuntariament, arrastren amb ells a les seues families. 

Després hem anat a fer un mos molt curt. i hem improvisat amb la guitarra, el caixó, les rapejades de Rodrigo i Pau i amb l’agudesa de Guillamino.

A la tarda ens esperaven els xiquets del centre d’art, música i dansa Dar-Al-Fonon. Allí hem passat pràcticament tota la vesprada. El professor de música d’aquest centre s’ha presentat i ens ha explicat quins eren els seus objectius com a responsable docent del centre. Es mostrava molt atent i amb una mirada convincent. La seua actitud es fa necessària en temps com aquestos. Ell, igual que tots aquells docents que es dediquen a ensenyar desde la creativitat, sap el valor futur que engendra i veu en ella una via d’escapada per als infants, una manera d’anar obrint portes.

Amb l’ajuda de Singu, Pau, Rodrigo (At- Versaris) i Guillamino hem enllestit com hem pogut tota la tediosa qüestió tècnica sobre l’escenari i hem preparat una espècie de Jam per a què els diferents músics i ballarins, de breakdance i molt joves, anaren passant. Evidentment el caos ha regnat durant una llarga estona, però finalment hem pillat el fil. Amb el butzuki, la melòdica, el caixó, l’escratch, la guitarra i les veus rapejades i cantades ens ha eixit una mescla ben interessant. -Si heguereu vist als nanos ballant haurieu flipat.-

Ens hem animat tant que el mateix professor de música ha estat qui ens ha guiat durant la nostra visita al camp de refugiats de Nablus que, sense dubtes, se’ns ha presentat com el plat fort d’aquesta diada. Ens ha portat fins la casa d’una família afectada pels assassinats de l’exèrcit d’Israel, mataren al seu fill ara fa 8 anys. 

Podria explicar-vos amb detall quin itinerari hem seguit i les precàries condicións urbanístiques amb les que s’han construit totes aquestes cases, però no vull repetir-me. Singu i Pau han preparat un video que ilustra molt bé el que hem viscut.

Mireu-lo perquè no te pèrdua. Salut i fins demà.

Àlex Seguí. La Gossa Sorda.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!