Tots hem sentit a parlar alguna vegada de Jenin i si hem sentit tantes mentides a la premsa sobre quina és la realitat d’aquesta ciutat i del seu camp de refugiats és perquè és un exemple de dignitat. Aquest viatge comença a fer efecte sobre la nostra percepció de la realitat i sacseja els pilars sobre els que construïm la nostra manera d’entendre el món. Bé, potser no volia dir exactament el món, però crec que avui hem vist reduït el nostre grau de confiança en el que anomenem humanitat o, dit d’una altra manera, potser avui puc dir que sóc una mica menys humanista que ahir (espero recuperar aquesta absurda confiança que em permet construir i creure que algún dia canviarem aquest món que els diners ens han arrabassat).
El que ha fet l’exercit sionista en aquest camp de refugiats no té nom. De fet el que fa l’estat sionista al poble palestí no és propi de del genere humà. Així de clar. Ja no és una qüestió de números, estadístiques ni històries, i que cap d’aquestes rates sionistes que deambulen per l’oasi català em digui que reprodueixo cap argument de Hamas, perquè o són uns ignorants (que segurament ho són) o tenen la mateixa condició humana que té l’ordinador sobre el que estic vomitant aquesta “crònica”. El problema d’aquesta lògica assassina i depredadora és que a vegades xoca frontalment amb la dignitat i això és el que passa a Jenin. Aquest camp de refugiats va causar tants problemes a l’exercit israelià durant la segona intifada del 2002 que fins i tot durant els 14 dies que va durar “l’operació” (interessant i parcial vocabulari quirúrgic el que fan servir aquests militars amb elevadíssima formació periodística) van fer la seva aparició estel·lar el ministre de defensa i el primer ministre israelià per a visitar sobre el terreny el desenvolupament de la ofensiva. O sigui, que els responsables directes del que passa durant aquestes “operacions” en tenen un coneixement exaustiu de la situació, alguna responsabilitat? No.
Us he dit abans que Jenin és un exemple d’orgull i dignitat i això és així perquè és una de les poques vegades que en un atac tant calculat l’exercit va patir 24 baixes i en són moltes en relació a la seixantena de morts que van patir els palestins. Sis d’aquests morts eren militants armats palestins, la resta civils, gent gran, dones i nens. La veritat és que no sé exactament perquè parlo de morts si sota terra som totes iguals, però es que aquí el fet de que un bulldozer destrossi una casa amb els seus habitants a dins no és un fet tant estrany. De fet per a poder accedir al laberint aparentment caòtic que representa aquest camp de refugiats van haver de destrossar més de 400 edificis, uns 1400 habitatges. Així que aquí la imparcialitat o les tedioses condemnes sobre el paper a les que ens tenen acostumats opinòlegs, pensadors progres i institucions occidentalistes que no acaben enlloc no serveix per a res. Aquest conflicte exigeix un posicionament clar de tots i cadascuna de nosaltres i una actitud encara més clara i contundent envers l’actitud d’un estat militar que fa i desfà sense que la comunitat internacional, o millor dit els yankis que tenen el botó vermell per a enviar-nos a tots a la merda, facin absolutament res més que mirar cap a una altra banda. Lamentable.
Bé, el dia ha sigut molt interessant. Hem conegut un projecte, el Freedom Theater (http://www.thefreedomtheatre.org no us perdeu els vídeos de les seves activitats), que treballa el desenvolupament artístic i de “medias” per al camp de refugiats i avança a passos de gegant, aconseguint formar a joves artistes i comunicadors que encapçalaran la vida cultural d’aquest camp de refugiats. En aquest projecte, homes i dones, nois i noies treballen de la ma, literalment, que aquí és dir molt. Així que esperem que aquestes noves generacions puguin desenvolupar canvis importants pel que fa a la situació de la dona i la seva participació en la vida pública palestina, en aquest cas, al contrari que en el de la ocupació, el temps corre al seu favor…
També hem fet un concert a Al Zababde, tot correcte. És divertit veure les cares que fan els palestins i les palestines quan toquem aquestes tres bandes, amb aquestes tres maneres particulars de veure la música. Ho sento però avui no em venia gaire de gust parlar de música, s’acaba el piti i és hora de marxar a dormir, demà ens espera un altre dia llarg… sento haver d’escriure aquest tòpic però és així, portem tres dies, això només acaba de començar, i sembla que portem ja tres setmanes.
(disculpeu el caos general d’aquest escrit, només és un petit vòmit del que estem vivint, encara sense digerir… i gràcies per llegir-lo)
Rodrigo AtV