Músics a Palestina
Cròniques d'una brigada musical
Dia 9: Yala Yala Ramallah
“ …i em refugio a la vora del somni i la poesia”. Hi ha un poema del Mahmud Darwish que diu aproximadament això, és el primer que em ve al cap quan començo a pensar en l’elaboració de la meva crònica, una part més de l’aprenentatge cooperatiu que estem desenvolupant al llarg del viatge i que, n’estic segura, esdevindrà també font de riquesa i records en forma de lluita i també d’amistat.
El desgast entre nosaltres es fa evident, sobretot es percep en les mirades, i alhora un sentiment de nostàlgia s’apodera dels nostres ulls, i se’ns encongeix el cor perquè això s’acaba. Tornarem a la nostra senzilla quotidianitat i a Palestina tot continuarà minvant. Però hi ha petites senyals que em transmeten sorpresa, més enllà de la crua normalització d’aquesta ocupació militar i sionista ens n’adonem que els punts de control (chek points) semblen estar en suspens, com la calitja del desert. Aquesta relativa calma pel que fa a la mobilitat esdevé pels i les palestines un petit sospir i una mica d’oxigen per continuar la quotidianitat vital i poder tirar endavant. I això podria ser un somni d’un futur no tan fosc ni tan llunyà, inshallah!
Fem
la visita obligada a la tomba de l’Arafat, que es troba a la Muqata
de la ciutat. Tot i les taques negres del partit d’Al Fatah traduïdes
amb el vot de càstig que van fer la majoria dels i les palestines en
les darreres eleccions, Arafat ha esdevingut i continuarà sent un
anhel d’esperança i nostàlgia de la Palestina que hagués pogut
ser, lliure. Recorrem pas a pas aquesta ciutat i no parem mai
d’aprendre, tot plegat esdevé un aprenentatge que es va introduint
al nostre disc dur, fins arribar a la seu de l’organització Adaameer
(Consciència). Ens està esperant una de les seves responsables que
amb un anglès yanki tant perfecte com també complicat per als i les
que no hi ha manera de que entrem a les escoles oficials d’idiomes ( és
que s’hi apunta molta gent, txé!). Doncs sort en tenim de l’Àlex
que ens fa d’intèrpret i podem seguir atentament totes les
explicacions. Actualment estem davant d’una ocupació que té
empresonats més de 8.000 palestins i palestines, en situacions de
dispersió i amb condicions vitals precàries, amb situacions de
detencions administratives que es poden allargar durant mesos i que
no s’aturen davant de nois i noies massa joves per patir a pròpia
pell una situació tant dura.
Un
cop finalitzada la reunió i mentrestant esperem que Piti acabi la
seva labor amb el suport del company Pau, ens assentem a les escales
de fora. Amb la xafogor impregnada a la pell i fruit del defalliment,
encetem rialles i converses que voregen l’absurditat i el
surrealisme, però que ens fan espetegar de riure, la veritat sigui
dita. Baixen els companys i entre aplaudiments de victòria, enfilem
carrer amunt amb l’estomac buit fins al primer restaurant amb cara i
ulls que trobem. Per majoria absoluta 12 mosakhan ens acompanyaran
els àpats i seguim xerrant de tot el que hem vist i escoltat, alhora
en Nabil, com qui no vol la cosa, ens apunta, un a un, amb un
reguitzell de preguntes senzilles però ben calculades i no carents
de respostes pausades i llargues. Tot plegat per saber-nos més.
La
nit abans havíem parlat de les energies, les que formen part de
nosaltres i també de la capacitat de que si ens unim, no tant sols
podem moure taules sinó que també podem trencar murs per tal
d’aconseguir els nostres objectius. I amb la visita a Ramallah ha
vingut la darrera, per ara, causalitat, trobant-nos davant la tomba
del poeta Mahmud Darwish en el dia del primer aniversari de la seua
mort. Alguns de nosaltres hem recuperat la carpeta de la memòria on
hi estan escrits els poemes que sempre ens acompanyen, en la vida i
en la lluita, detalls que configuren l’ essència i li donen el
sentit al que hem vingut a fer aquí i que quan s’alci l’avió i
arribem a casa seguirem fent. Sense deixar mai de somniar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!