Músics a Palestina

[Per Víctor Nin i Robert Fernàndez]

Després d’aquests dies intensos, el cansament físic i emocional comença a acumular-se. Per això és d’agrair als nostres coordinadors Àlex, Maria i Irene haver previst tindre estones lliures perquè cadascú les puga aprofitar com li vinga de gust. Aquest matí hem pogut dormir fins tard i voltar pels carrers de Jerusalem. La casa on ens allotgem està situada al barri àrab de la ciutat antiga, prop de la porta de Damasc, on podem submergir-nos entre el bullici de gent i botigues atapeïdes de mercaderies. És difícil descriure l’ambient que es respira en aquests carrers. Les corrents de gent vénen i van entre escales, olors d’espècies, sabateries, pinxos de shawarma, perruqueries, cafeteries i botigues d’electrònica. Passejant amunt i avall, arribem fins al barri cristià, una de les zones turístiques més importants de la ciutat. El contrast ens sobta. En un mateix aparador poden compartir protagonisme tant l’exaltació del sionisme com consignes a favor del poble palestí junt a d’altres més tòpiques del tipus “I love Jerusalem”. És impactant trobar una samarreta amb la llegenda “Free Palestina” junt a una fotografia de l’entrada dels oficials de l’exercit israelià l’any 1967 (entre ells Ariel Sharon). Sembla que hi ha llocs d’aquesta ciutat on l’única pàtria és el shekel.
Ens tornem a trobar al nostre “quarter general”, descansats però morts de fam. Dinem a Abu Shuke, on, segons l’Alex, fan els millors falafels de Jerusalem. Aprofitem el dinar per repassar els detalls de la visita i el concerts previstos per a la vesprada. Finalment, després d’alguns canvis d’última hora, sembla que ens sumarem a la festa de benvinguda d’un jove que acaba de ser alliberat després de passar-se dos anys entre reixes per haver llançat una pedra.

Ens dirigim cap a la estació d’autobusos més propera amb la panxa plena i carregats amb tots els instruments. Allí agafem un autobús públic per anar a la barriada d’El Thori, ‘el revolucionari’ en català, un entramat urbà densament poblat situat a l’extrem est de Jerusalem. Allí ens espera Hosam Abú Estri, un membre actiu del Teatre Al Sanabel que des de fa 25 anys és tot un referent cultural al Jerusalem ocupat i, al seu torn, un dels escassos espais per a la cultura palestina que escapen a la prohibició israeliana.

Precisament, aquesta companyia-teatre formada per 25 actors i músics, centra la temàtica de les seues obres en l’ocupació i la defensa de la identitat palestina. A poc a poc, han introduït també altres problemàtiques que els afecten, com és el cas de la violència de genere o la crítica a les pròpies autoritats palestines, denunciant casos de corrupció que, com a qualsevol govern del món, també els afecta. A més, entre els seus objectius es troba potenciar i facilitar la formació cultural dels joves palestins davant les dificultats que posa Israel en aquest sentit. El seu treball es finança amb les pròpies activitats i, així, com que no depenen de ningú, gaudeixen d’una gran autonomia.

No és gens fàcil desenvolupar la seua tasca. Una antiga llei anglesa, promulgada abans de l’ocupació de Cisjordania, incloent Jerusalem est, per part de Israel l’any 67 encara és vigent. La llei 45A tipifica restriccions tals com l’impediment de celebracions de festes o reunions de més de 40 persones. Per suposades raons de “seguretat” empresonen actors i músics, i dificulten així la lliure expressió artística. La llei considera les primeres 7 representacions d’una obra teatral com a assajos encara no subjectes a la prohibició i la companyia utilitza aquest buit legal per tal de poder realitzar les actuacions en altres altres ciutats, amb tots els problemes de mobilitat que això comporta. Han de passar els decorats i els actors amagats en camions comercials, com si foren mercaderies de contraban, i amb el risc de ser descoberts i empresonats. Malgrat aquests impediments han pogut presentar les seues obres a altres països, com Anglaterra o França. Però on se senten més a gust és treballant amb i per a la seua gent, posant el seu granet de sorra per tal de millorar i normalitzar la cultura del poble palestí.

Tot seguit ens dirigim a l’espai on actuarem. Es tracta d’un gran pati, decorat amb catifes, banderes i pancartes, tota una gran festa de benvinguda per al veí del barri que acaba de ser alliberat. Dins d’aquest entorn es fa una mica caòtic preparar el muntatge del concert: el xicotet equip amb el que actuarem està acabant-se de muntar, mentre molta gent entra i surt del pati. L’ambient que es respira per part de la gent del barri es de nerviosisme i ganes per rebre al seu company, i nosaltres entenem que no hauríem d’allargar-nos massa amb la nostra actuació. Així ho fem: sense massa dilacions encetem el concert interpretant tots junts una cançó de cada un de nosaltres i acabant amb un emotiu Biladi, l’himne de palestina, corejat i acompanyat amb les palmes del públic .

Finalitzem el concert i el soroll de coets, present durant tota la vesprada, s’intensifica. Comença a sonar música d’ambient mentre un mar de gent baixa cantant i onejant banderes per les llargues escales del carrer estret que condueixen a la casa on estem. És la comitiva de benvinguda que porta als muscles el jove company alliberat. Sens dubte, ha estat una experiència única. Poder estar ací i conèixer de primera mà la realitat de les barriades palestines del Jerusalem ocupat, amb la seua gent i les seues costums. Quan marxem, deixem els seus veïns amb la cara il·luminada. Les nostres ja comencen a estar fatigades. Encara sort, però, demà tindrem el nostre primer dia lliure…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!