Músics a Palestina

[Per Xavi Sarrià]

Avui és un dia d’emocions fortes. De fet, tot el viatge és com
una immensa muntanya russa d’emocions. Intenses. Dures. A Hebron
descobrim un nou entramat de ferides que continuen obrint-se. Una
ciutat partida en dos on hi conviuen 170.00 palestins junt a colons
protegits per 101 check points, 120 carrers tallats, milers de
càmeres de seguretat, tocs de queda, enormes torres de control,
murs, tanques i prop de 1500 sodats israelians que ocupen la ciutat
des de fa quaranta anys. Tot un polvorí que amenaça constantment d’encendre’s. I de tornar a esclatar.

I és que Hebrón és un exemple de la convulsa història que ha sacsejat aquesta terra. Una ciutat considerada santa pel judaisme, cristianisme i islam perquè, segons el gènesi, ací es troba la cova on hi ha enterrat Abraham, el patriarca de totes tres. És per això que durant tota la seua història ha estat focus d’atracció de fidels d’aquestes religions fet, que, incitat per una sobredosi de nacionalisme excloent i violència sectària, ha acabat desembocant en la dura situació actual. Cal recordar que la ciutat es troba ocupadamilitarment per l’exèrcit israelià, que hi entrà l’any 1967 durant la guerra dels sis dies. I que fruit d’aquest ocupació, la ciutat ha quedat dividia per un status quo ratificat als acords d’Oslo del 1995, que separa l’àrea urbana en dues zones: l’H1, controlada per l’ANP, on hi viuen uns 120.000 palestins; i l’H2, controlada per Israel, on hi han quedat altres 30.000 palestins junt a 500 colons fortament armats.

Precisament, aquesta és la problemàtica que avui veurem. Serà al Housing Rehabiltacion Commitment, una entitat independent que treballa per la recuperació de les cases del casc antic. Ens rep el seu relacions públiques que de seguida en convida a contemplar una vista la ciutat des de la teulada de l’edifici. Des d’allí tornem a topar-nos de cara amb el que significa viure avui dia als territoris ocupats palestins. Tres torres de vigilància a l’estil de l’Ulster controlen la ciutat des de els corresponent turons que l’encerclen. Al costat d’elles, dos altres assentaments, considerats il·legals per les Nacions Unides, amb uns 7.000 colons que disposen de carreteres exclusives que els connecten amb l’estat d’Israel. Al centre, Tel Rumeida, la colònia més conflictiva i bel·ligerant que s’estén sobre les teulades del mercat àrab fins a una àrea completament segellada per check poins i blocs de ciment que esquarteren el que abans era un barri ple de soroll, color i vida.

La xerrada acaba i comença el tour per la ciutat. És important passar de les paraules als fets. Conèixer la realitat sobre el terreny. De vegades ens acostumem massa a les imatges, a la televisió i no acabem de creure que allò que hi veiem passa a prop de casa. La primera parada és la mesquita sagrada d’Ibrahim (Abraham en àrab) sobre la tomba del patriarca. Com quasi tot arreu en aquest tros de món, per a entrar-hi has de passar dos punts de control on joves soldats registren les nostres bosses. Metralladores. Escànners. Passem. A l’interior hi ha un clima estrany. Potser perquè encara se sent la tensió de la matança protagonitzada per un colon israelià que el 1994 va obrir foc contra els civils palestins que hi estaven resant. Com a resultat, 29 persones foren assassinades per les seues bales i les dels soldats que dispararen quan la multitud sortí en estampida de l’edifici. La solució de l’exèrcit fou expeditiva: tancaren nou mesos l’edifici i després el dividiren en dos per construir-hi una sinagoga.

Després de la mesquita, aprofitem per passejar pel mercat de la ciutat antiga. L’ambient és trist. Com el d’un parc d’atraccions abandonat. Només algunes botigues sobreviuen obertes. A sobre d’elles, una tela metàl·lica les cobreix i les protegeix del fem i les pedres que llancen els colons que han ocupat els primers pisos dels edificis. És un assentament d’altura, sobre els caps, sobre les persones. Ho podem comprovar personalment quan un activista nord-americà de l’associació Peace Makers ens convida a pujar a una de les teulades de la zona. La veritat és que hi ha coses que costen de creure. O més ben dit, d’assimilar. Davant nostra hi ha un mar de cases baixes de parets grises que s’estenen sobre un terreny polsegós. A les teulades, però, les banderes israelianes delaten la presència d’una xarxa de petites bases militars amb més metralladores, càmeres i joves soldats que de tant a prop que els tenim, els podem escoltar com ens increpen. ‘No photos’, diuen. I nosaltres amaguem les càmeres però no la voluntat de retenir per explicar.

Per això decidim visitar l’assentament. Per conèixer l’altra cara de la moneda. Per intentar esbrinar el perquè. Ens expliquen que als anys vint, quan començava a gestar-se l’estat d’Israel, els jueus foren víctimes d’una ràtzia en aquesta zona. Però de cap manera això pot justificar les polítiques d’ocupació, segregació i discriminació que veiem amb els nostres propis ulls. Per accedir a l’assentament s’han de passar dos controls. El primer delimita un cercle de seguretat preventiva que ha obligat a el desallotjament famílies i comerços. Els punts rojos a les portes indiquen el tancament forçós per ordre militar. Al check point, uns altres dos joves soldats ens deixen passar. Metralladores. Escànners. De sobte, carrers deserts. Només algun xiquet palestí treu el cap per alguna de les seus finestres. Totes les botigues estan tancades. Moltes d’elles tenen pintades l’estrella de David. Enganxines que resen ‘Arab is terror’. Calfreds. Caminem com fantasmes per aquell carrer fins topem amb un altre punt de control. Més soldats. Identificacions. Separen al Nabil i a l’Ahmed que són palestins. No ens vol deixar passar. El nostre guia li diu que només volem visitar les escasses cases de palestins que encara resisteixen i que l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament ha ajudat a rehabilitar. Finalment el soldat ens deixa passar però ens adverteix que aquesta serà la únic i última vegada que ho farem. El guia, fill d’aquesta ciutat, riu.

Per accedir a les cases palestines s’ha de caminar per un camí separat que passa paral·lelament al dels colons. Segregació dins la segregació. Al final d’aquest camí ens trobem un grup de persones treballant. Són del Comitè de Rehabilitació. Entre elles, un home d’uns cinquanta anys que ens rep amb una abraçada i ulls plorosos. És el Mohammed, uns dels pocs palestins que encara resisteix ací, a la casa on va nàixer, enmig d’un ambient extremadament hostil. És ell qui ens ensenya orgullós la placa de l’Agència Catalana a la seua façana. I és ell mateix qui ens explica com els colons, davant la negativa a vendre i marxar, li calaren foc a casa i l’apallissaren fins a trencar-li dotze dents. Però no només a ell. A un dels seus fills, que corre pel balcó, també li trencaren el braç. A l’altre li llançaren gossos afamats. Ja sé que de vegades costa de creure. Però cal vindre ací, palpar l’ambient i parlar amb gent com aquesta per a entendre que ací no estem parlant ni de creences ni d’ètnies, sinó de justícia. Perquè és una qüestió de principis estar amb l’oprimit i no amb l’opressor. I no té res a veure amb les religions que professen. Abans de deixar l’assentament, una pintada resumeix i delata: ‘Gas the arabs’

Dinem amb l’estomac regirat. Es fa difícil menjar, relaxar-nos, canviar de tema. Encara es respira l’ofec. El clima carregat. Les pintades. Les marques a les portes. A pocs metres, però, tot és diferent. Ens trobem a territori autònom. El policies palestins tracten de transmetre una certa normalitat. Però només és un miratge. I ho saben. Els cent mil palestins de Hebron de la zona H1, com tots els de Cisjordània i Gaza, es troben dins una immensa presó. Amb la mobilitat restringida. Una situació que obliga al nostre company Ahmed, professor d’Universitat, a baixar de l’autobús abans d’arribar a Jerusalem. No pot entrar-hi malgrat viure a Betlem, a menys de deu quilòmetres. Fa una dècada que no hi va. Cap palestí pot creuar el mur sense un permís especial. El càstig, sis mesos de presó. Aquesta és la realitat sense edulcorants. Una realitat que incomoda. Però que ací t’impregna. I et cala els budells. Per sempre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!