“Volen, volen, de dia i
de nit! Les àguiles d’or, fill d’Ulisses! Em sents? Ja s’han alçat
dels cims les àguiles augurals! I volen, de dia i de nit, les grans
àguiles. I tot allò que s’arrossega en el fang, i s’esllavissa en
l’ombra, i campa en els tebis recers, es posa a tremolar i a petar de
dents! Ja estàs a punt Telèmac? No és prou forta la branca de la
teva ànima perquè s’hi posin les àguiles resplendents? Què
esperes a deixar de ser fill per a convertir-te en hereu?” Agustí
Bartra.
“Coneix-te a tu mateix,
dic jo ara a Catalunya, traduint-li els oracles que li assenyalen
grans destins(..)El coneixement és l’únic recurs que tenim contra
la fatalitat” Francesc Pujols
<!–
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>
L’anàlisi i intent de
definició del nostre caràcter nacional ja va ser objecte d’estudi
de les ments més preclares de la Renaixença: Almirall, Prat de la
Riba, Torres i Bages. Homes plenament conscients que el ressorgiment
de Catalunya havia d’anar íntimament lligat al coneixement del
caràcter del nostre poble.
Torres i Bages reconeix
que “qui s’apodera del pensament d’un poble es fa amo d’aquest
poble; el posseeix, el domina i en disposa i que la transformació
del pensament comporta la transformació del país i constitueix una
veritable transmutació”.
Aquests homes, al marge
dels seus encerts i errors en l’anàlisi del caràcter col·lectiu
català, van mostrar la sagacitat d’assenyalar amb precisió el
desllorigador del problema de Catalunya: el nostre caràcter
col·lectiu.
Però en fer l’anàlisi
caracterològica dels seus contemporanis, tant aquests primers
teòrics com molts dels que els seguiren, van reflectir-hi, sense
adonar-se’n, els seus prejudicis. No eren conscients que feien el
retrat d’un poble que portava segles sotmès, i que ells mateixos
formaven part d’aquest col·lectiu que vivia, pensava i es comportava
en condicions alterades per una secular manca de llibertat que
negava la pròpia manera de ser històrica i cultural.
Van confondre les
característiques que ells observaven amb la genuïna totalitat del
caràcter català. Si mai miraven enrere i veien trets que no
quadraven amb el dibuix que ells havien fet, com, posem per cas, el
coratge de Pau Claris, simplement negaven l’evidència o la
categoritzaven a tall d’anècdota.
Tots aquests prohoms van
passar per alt el fet històric que estrafeia i encara continua
estrafent la manera de ser i de pensar del nostre poble: la nostra
condició de colonitzats. Van dibuixar, potser sense saber-ho, els
efectes que la submissió interioritzada té sobre el caràcter d’un
poble, i que avui es palesa d’una manera execrable en gran part de
la nostra gent.
Múñoz Espinalt, en una
fina anàlisi de la psicologia catalana ja ho assenyala amb precisió
quan ens diu que “l’individualisme català, aquest ”anar a la
seva” i la brillantor que el català exhibeix en allò que pot
controlar individualment o en el clos familiar o associatiu, i el
rebuig o la inhibició que mostra per la cosa pública són una
resposta de supervivència al fet de sentir que la seva vida
col·lectiva està sotmesa a una mentalitat forastera hostil a la
seva pròpia manera de ser”,
Tota individualitat
nacional ben estructurada va sempre acompanyada d’un caràcter i d’un
pensament genuïns i originals. El caràcter, la manera pròpia de
ser i de veure el món engendra i garanteix, un espai territorial on
florir i una llibertat que agomboli la pròpia creativitat, per així
generar la riquesa espiritual, cultural, científica i material,
característica de les nacions madures, plenament individualitzades.
La nostra nació va
assolir ja durant l’edat medieval un grau de maduresa inusual, tot
expressant un caràcter “sencer”, un “geni” propi on,
l’èpica se sustentava en el rigor i el treball, on els trets
espirituals i materials convivien en harmonia, on la grandesa sorgia
naturalment de la “integritat” de la vida nacional. I és aquest
caràcter el que ha donat, fins i tot durant els llargs segles de
postració nacional, homes i dones, que amb la seva manera de fer ens
han recordat qui som en realitat, més enllà de la castració
col·lectiva en que hem viscut i encara vivim.
Ha estat la supressió de
la nostra llibertat, la negació del nostre espai nacional, la
repressió sistemàtica i brutal, que ha adoptat diversos rostres, la
submissió forçada, i la traïció i la confusió propiciades, allò
que ha atrofiat el nostre caràcter col·lectiu, i sovint
l’individual, de molts dels nostres compatriotes.
Com a resposta
d’autodefensa a la brutalitat i a la mentida hem relegat a l’oblit
l’expressió d’aquells trets del nostre caràcter que més molestaven
el colonitzador, tot identificant-nos unilateralment amb una
polaritat de la nostra manera de ser, aquella que ens era més útil
en la situació anòmala en que tantes generacions de catalans han
nascut, viscut i mort.
Aquest procés de
repressió i oblit dels trets més significatius del nostre caràcter
ha generat un buit que ha estat ocupat sense dilació, emparant-se
en la llei de “l’horror vaqui” que regeix la Naturalesa, per la
prepotència i la grandiloqüència dels usurpadors. I s’ha generat
la perversa dependència a la qual estem sotmesos. Els espanyols
s’han identificat amb “el domini”, i la nostra capacitat de
treball, rigor i creativitat ha quedat sota el seu servei. No només
hem estat durant molts anys la fàbrica d’Espanya, sinó que hem
alimentat la seva cultura, la seva llengua i les seves gestes
històriques.
De fet, la força
vital que es manifesta com a caràcter d’un poble, i en aquest cas
del nostre poble, no desapareix per molt que es reprimeixi o
s’ofegui. Quan l’hem honorat cedint-li el lloc que li correspon en la
vida nacional ha esdevingut la força simbòlica que ha ajuntat, que
ha lligat, que ens ha integrat com a individus amb nosaltres
mateixos i amb el nostre poble. En negar-la, ha pres possessió del
lloc que li correspon en la vida nacional a través de la força
desintegradora dels colonitzadors, perquè allò que neguem del
nostre caràcter, ho hem de sofrir, deformat, en l’altre. En
negar-nos la grandesa, la potència, la dignitat, ens ha vençut la
grandiloqüència, la prepotència i la supèrbia encarnades en
l’opressor. Els enemics, des d’aquesta perspectiva, “ens ensenyen
què hem de fer” perquè ens mostren el què neguem, ignorem o
rebutgem de nosaltres mateixos.
En el procés
d’assimilació a la Castella imperial, hem perdut, doncs, el nostre
“geni” nacional, en el sentit que hi donaven els clàssics com la
pròpia, única i genuïna estructura de sensibilitats i poders que
constitueixen una individualitat, sigui personal o nacional, i que
defineix la seva relació amb el món. El “geni” fa referència a
una funció arquetípica fonamental de l’experiència humana, que
urgeix a cada ésser, individual i nacional a afirmar-se, a
perpetuar-se i a mostrar la seva plenitud. Es la força vital que
lluita contra l’assimilació, la destrucció, la desaparició.
Heràclit ens recorda que “el geni és el caràcter”, i per això
la negació i repressió d’aquesta força vital, amb tot el seu
corol·lari de trets psicològics, implica l’autocastració i
l’autoanul·lació de la voluntat, i condemnen al poble que se la
nega a la feblesa, a la ingenuïtat patològica i a l’apatia.
I aquest és l’objectiu
primordial de l’usurpador, perquè un poble amb un caràcter i una
voluntat atrofiades és un poble anorreat.
Desestimar el nostre
“geni” ens ha afeblit d’una manera tan perversa que ja gairebé
no recordem la bella plenitud de la veu del nostre poble: la veu
d’autoritat majestuosa d’Oliba i del rei en Jaume, la veu indòmita
dels innombrables defensors de la terra, la veu màgica de Verdaguer,
la veu mística de Llull, la veu grandiosa i còsmica de Gaudí. Prou
se’n cuiden d’evitar que remembrem la plenitud que va intrínsecament
lligada a la nostra grandesa! Aquest oblit és tan punyent que ha
distorsionat la percepció que molts catalans tenen de la pròpia
realitat nacional, portant-los a repetir, potser per justificar les
seves claudicacions, que som un país petit, que som una cultura
minoritària, quan, per ser fidels a la veritat, haurien de dir que
som un país esquarterat i una cultura i una llengua minoritzada per
un procés de colonització que ara és més actiu que mai, i que ha
significat, en paraules de Preston, un autèntic holocaust per a
Catalunya.
Obliden que és
la”qualitat” intrínsecament lligada a l’esperit i al caràcter
d’un poble, no la “quantitat”, allò que defineix la seva
grandesa i la seva vàlua.
El domini de
l’usurpador se sustenta en la nostra feblesa. I la nostra feblesa rau
en la renúncia que hem fet d’aquells trets que, quan són
conscientment presents, fan impossible una vida de submissió.
Ignorar-los ens ha permès, com a individus, anar malvivint, però ha
conduït la nació al límit de les seves possibilitats de
supervivència.
Només quan encarem i
entronitzem al seu lloc legítim el “geni” reprimit i negat de la
nació, quan ens hi identifiquem, l’assimilem i l’integrem com una
beneïda part de nosaltres mateixos, ens obrirem a la llibertat i a
l’acció fecunda.
Serà aquest acte de
dignitat integradora el que farà possible la plenitud de la nostra
ànima nacional i la nostra independència política, perquè com
deia Goethe ” la poesia, la música, i l’entusiasme patriòtic de
les guerres d’alliberament són filles del geni”.
I amb la recuperació del
nostre caràcter, retrobarem naturalment “l’astúcia que veu venir
la malvestat”, “la visió que ens omple de vigor”, la grandesa,
la capacitat èpica, la convivència íntima amb el misteri, i,
sobretot, la “capacitat de domini sobre la nostra heretat”, que
hem enterrat tan endins que ni recordem que sigui nostra.
Quan abracem amb una joia
profunda tots els pols del nostre caràcter.
Quan siguem capaços de
pensar amb grandesa la nostra vida nacional, negant-nos a ser
reduïts a la fàbrica d’Espanya.
Quan hàgim superat la
identificació unilateral amb el pol més pragmàtic i material del
nostre caràcter col·lectiu, sotmès dòcilment als dictats de
l’usurpador, i posem la integritat del propi caràcter al servei de
la nostra nació, estarem en el camí correcte de rescatar-la de
l’oblit i de la vergonyosa misèria històrica a què l’hem
condemnada. I farem possible la cristal·lització de la nova
consciència d’homes lliures.
Aquest és l’autèntic
repte que la història ens planteja. La nostra voluntat d’assumir-lo
farà possible l’acompliment del destí de Catalunya perquè només
la nació i, amb ella, l’home que ha encarat la seva ombra, que ha
davallat al seu infern i ha estat capaç d’integrar-lo, està
acreditat per fer el “camí estret” que es desplega com el darrer
esglaó de l’Escala de la Vida, generant l’home nou nietzchià,
l’àngel pujolsià, exponent d’un nou nivell de consciència que se
sap forma única, contenint el Tot, i que deixant-se abraçar amb les
ales de l’Esser, pot exclamar amb veu rotunda: “ poble meu, què
t’ho impedeix? aixeca’t, assumeix la teva heretat i camina”.
Maria Torrents
Consellera de Catalunya
Acció
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!