Sense Visió

” No doneu als gossos les coses santes, ni tireu les perles als porcs, perquè les trepitjaran i després encara es giraran per destrossar-vos”(Mat.7,6)
Un arbre bo no pot donar fruits dolents, ni un arbre dolent, fruits bons(..)Així, doncs, pels seus fruits els coneixereu”(Mat.7,18-20)

Els catalans demostrem una vegada i una altra una manca absoluta de visió pel què fa a la nostra vida nacional.

Una simple comparació ho posa en evidència.

Si nosaltres fóssim propietaris d’una empresa, i haguéssim fet confiança a un consell d’administració, n’esperaríem fidelitat i bons resultats. Si amb el temps es demostrés que la seva gestió estava, de fet, al servei d’una altra empresa en detriment de la nostra, que omplia la casa de personal que tenia com a objectiu diluir el tarannà i la veu de la nostra empresa, fent-la esdevenir una filial sense suc ni bruc, i ens dessagnava contínuament transferint els nostres beneficis econòmics cap a l’altra, no correríem a destituir tot el consell d’administració i cercaríem gent fidel que ens restituís tot allò que la traïció i una gestió que no estava al nostre servei, ens havia robat?

Cap persona amb sentit comú no negaria que aquest és l’únic camí possible si volem salvar l’empresa i tornar-li el prestigi. Ningú, ni els tòfols, intentarien convèncer el consell d’administració traïdor i corrupte que canviés d’actitud i sigués fidel a l’empresa a la qual havia traït des d’un bon començament.

Doncs, aquest sentit comú es fon quan s’ha d’aplicar a la nostra vida nacional. Ens entestem a posar el vi nou que ha de ser la independència dins els bots vells d’uns partits polítics que ja han demostrat qui són, els seus límits i la seva absoluta manca de visió pel què fa a la nació catalana. Són l’expressió del vell ordre colonial, disfressat amb els guarniments demòcrates de conveniència. Pretendre que els qui han sigut fins avui mateix els garants de l’ordre colonial, esdevinguin els artífexs del vi nou de la independència és assegurar-se, en el millor dels casos, un vi agre, tan agre que no ens el podrem beure, i la probabilitat més gran és que continuïn obsequiant-nos amb el mateix pixum pudent que ha podrit l’ànima i el cos de la nació.

És cert que no hi havia una alternativa política amb gruix, amb un discurs ben travat i profundament regenerador, encarnat en gent que traspués la Visió i la convicció per encomanar-la al nostre poble. Però sí que hi havia a l’escena política qui havia iniciat aquest camí. Un camí que s’ha d’aprofundir s’hi vol donar fruit i ser reconegut. Tanmateix el poble català, tan poruc encara, s’ha negat a córrer el risc de confiar ens els qui malgrat les seves moltes mancances havien iniciat el canvi de consciència posicionant-se obertament en contra del vell ordre i del vell discurs que ha estovat el cervell dels catalans fins a uns límits esgarrifosos. Els catalans s’han estimat més seguir confiant en “aquells que els fereixen”, només perquè els han posat la mel a la boca insinuant més que comprometent-se a fer allò que no són capaços de fer, i molt menys de fer ben fet: portar aquest país a la independència.

Segurament havia de ser així. Per posar en evidència l’error de la tria. Per fer temps perquè el canvi de consciència que molts catalans han iniciat es consolidi i s’eixampli, i per acabar el procés de destrucció de tot el vell ordre.

Una veritat elemental que la gent no vol entendre, i que ens porta a entrepussar sempre amb la mateixa pedra, és que la nostra realitat només canvia quan hi ha un canvi en la nostra consciència.

És impossible assolir la independència, una independència real i regeneradora, no només literal i farcida dels vells tics ideològics heretats del vell ordre, si primer no ens esbandim la perniciosa, profunda i silenciada colonització que ens afeixuga, i deixem de confiar d’una vegada “en els qui ens han mantingut amorrats al piló”i han reduït la nació catalana a una màquina de fer calés per a engreixar Espanya, i òbviament, de retruc, les seves butxaques.

Per què el poble català no és capaç d’avaluar la classe política pel què fa i no pel què diu segons el ben que bufa? Les elits polítiques de Catalunya ens han fet creure que els catalans n’hem de tenir prou amb una pelleringa de nació, amb una mica de llengua i un vernís de cultura mentre la butxaca soni. I ara que no sona són incapaços d’entendre i de verbalitzar on és l’arrel del mal, i s’entesten a centrar el seu discurs només en l’economia. Il·lusos! Cecs! No volen veure que hem perdut els calés perquè ens hem deixat arrabassar l’ànima, ens hem negat el nostre ésser.

Aquests polítics “grassos” han permès que l’ànima de la nació s’anés esllanguint i que la nostra catalanitat fos sospitosa, vergonyant.

No, els catalans, Déu nos en guard, no podem expressar amb naturalitat la joia de ser catalans, de viure i respirar la sentor de la catalanitat dins de casa nostra. Ens han forçat a estrafer el nostre ésser i la nostra ànima nacional. Ens han fet esclaus, ablanint el nostre caràcter col·lectiu perquè ens volen productors de riquesa per a la metròpoli i per als que encarnen el mateix punt de vista que fa segles que traeix la nostra nació, tot servint-la en safata als depredadors espanyols i francesos.

I els catalans no volent reconèixer aquesta “anormalitat” en la que viuen ni tampoc el mal que els corseca: l’escapçament del caràcter i la pèrdua de l’ànima que aquest llarg procés de colonització ha portat a terme, tornen a confiar en els responsables del nostre desastre nacional.

Aquesta colonització ha modelat el poble català actual, i l’ha destruït, en determinats moments històrics físicament, però sempre, psíquicament, forçant la repressió i el desplaçament cap a l’inconscient de tots aquells trets més vitals del nostre caràcter: l’agressivitat, l’orgull, el sentit de la pròpia vàlua…creant així un poble escapçat, feble, poruc, incapaç d’alliberar-se dels seus opressors, perquè tot allò que s’ha anat negant a si mateix ho projecta en els seus colonitzadors, i li encadena.

Ens han convertit en un poble prim com el paper de fumar, que fàcilment s’estripa i no aguanta les tensions, i que per a evitar-les està disposat a renunciar a tot. Ens ha convertit en un poble sense gruix, fàcilment dominat, manipulat i espantadís. En definitiva, hem creat en aquest procés de colonització una ombra poderosíssima, que es dreça davant nostra cada vegada més grossa i amenaçadora, esperant que la reconeguem i la integrem.

Aquesta ombra està encarnada en l’espanyolisme agressiu, profundament orgullós d’ell mateix, amb un afany imperialista i de domini sense mesura i que per autoafirmar-se recorre cínicament a tot el què li és útil: la força, la mentida….

I aquesta ombra es tornarà cada cop més maliciosa si els catalans persisteixen en mantenir-se escapçats, en no voler recuperar aquesta part d’ells mateixos que els fa tanta basarda: l’afirmació de la seva vàlua i del seu domini. Només si les integrem esdevindrem sencers, i per tant, forts. En ser íntegres, reequilibrarem el nostre caràcter i es posarà fi d’una manera natural a la submissió que patim.

El curiós del nostre cas nacional és que els catalans ens neguem a reconèixer en la nostra vida col·lectiva una llei psicològica que acceptem com a inevitable a nivell individual: que tots aquells trets psicològics que no reconeixes ni acceptes en tu mateix i arracones cap a l’inconscient et persegueixen com la teva ombra i et devoren. Ens neguem a fer el pas de reconèixer i integrar la nostra agressivitat, el nostre domini, el nostre orgull, i sense el canvi de consciència que implica aquesta integració de l’ombra, volem la independència cercant-la allà on no es pot trobar: en els qui estan compromesos fins al coll amb el vell ordre colonial, en els qui trair la pàtria catalana els hi és tan natural com respirar.

Només quan un ésser, sigui individual o col·lectiu, reconeix i accepta la seva totalitat, totes les seves energies psíquiques, sense excepció, pot exercir el domini de la seva vida i gaudir de llibertat. Perquè la llibertat mai no la determinen factors externs, sinó la nostra integritat psicològica.

Aquest és el gran canvi de consciència que se’ns està exigint, i sense el qual no sortirem de l’atzucac en què estem encallats.

La veritable resposta a la nostra desfeta col·lectiva ha de començar per cada un de nosaltres i especialment per aquells que actius en la política, i desitjant sincerament la independència i la plenitud de la nostra nació, han estat bandejats de l’escenari polític. Ara tenen l’oportunitat si realment volen servir la nació, de desfer-se dels seus egos, i d’arrelar-se en la veritat, en l’esperit d’aquest poble. I aquest esperit no es pot experimentar fins que hom no és sencer, sense ombra.

És un treball exigent el que tenim a davant, però inexcusable si volem ser-hi quan la destrucció dels destructors, la destrucció d’aquesta vella consciència desintegradora perquè és desintegrada, s’hagi consumat.

Només la resta que hagi portat a terme la tasca gaudirà de la Visió, de la fortalesa i del domini, fent possible la unitat, i esdevenint la saba de la nova Catalunya lliure i plena.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *