Documentn.1.
Com erigir-nos en actors de les nostres vides.
La
clau en tota situació de conflicte, és trobar una lectura que ens doni les
regnes a nosaltres per dirigir la situació.
Si
acceptem que som individus desvalguts, i que el poder és fora de nosaltres, ens
convertim en perdedors automàticament.
Per
tant és clau que nosaltres mateixos ens retornem el poder que tan fàcilment
cedim.
I com
podem retornar-nos el poder ? Erigint-nos en protagonistes positius i
alliberadors.
En un
conflicte tant personal com col.lectiu, tenim tres opcions com a protagonistes:
a)
Veure el contrincant, sigui una malaltia, el marit, un estat…, com
el que vol destruir-me.Quan veiem el contrincant com "l’enemic"
és fàcil caure en el parany de lluitar-hi en contra, d’oposar-hi resistència. I
quan amb la força no te’n surts, es cau en la claudicació. Et declares vençut i
assumeixes les regles del vencedor.
b)
Sentir-se completament afligit per la situació i esdevenir passiu, llavors es
perd tot sentit de cooperació i s’entra en una forma de depressió.
c)
Veure el contrincant i les seves accions com l’esperó que
m’obliga a buscar una resposta prou
creativa i original per arribar a superar aquella situació, aconseguint un
nivell més ampli de consciència i per tant de llibertat i plenitud.
En el
primer cas s’arriba a odiar el contrincant, es produeix un desgast d’energies
enormes que debilitenal qui resisteix i només enforteixen l’ adversari.
En el
segon es claudica mentalment i per tant
et declares vençut abans d’ intentar cap sortida.
En el
tercer cas, el contrincant es converteix en una ajuda inestimable per fer-nos
conscients i superar un estadi determinat. Centrem els esforços en trobar un
cami que ens porti al següent nivell de conciència i de llibertat. I al
contrincant se’l deixa. Ha estat l’esperó que necessitàvem per sortir de la
nostra inèrcia. Quan hàgim trobat la nostra línia de resposta i hi dediquem
tota la nostra energia, el contrincant s’esvairà.
Davant
d’un conflicte, assumir la resposta a ) o b) és una temptació que hauríem de
defugir per destructiva.
D’aquí
es dedueix una idea clau que ens hauria de quedar gravada al cervell: NO ÉS
ALLÒ QUE ENS PASSA EL QUE ÉS DETERMINANT, SINÓ LA RESPOSTA QUE HI DONEM.
Les
situacions conflictives a alguns els enfonsen en la més absoluta depressió,
veient el que els passa com una llosa insuperable, a d’altres els torna
agressius i venjatius, i a d’altres els dóna ales i els catapulta cap a
alternatives més fecundes.
Per
entendre on estem i com estem com a poble, i entenent que això no és una
anàlisi històrica exhaustiva, sinó l’argumentació per ajudar a retornar-nos el
poder i poder sortir de l’ atzutzac en que ens trobem, cal mirar com les classe
dirigents dels Països Catalans van respondre a les dificultats / reptes que
s’els van presentar i que podien catapultar els territoris catalans cap a un
grau més alt de maduresa política o enfonsar-la en el marasme, tal com va
passar.
En un
repte important com el Compromís de Casp, les classes nobles, després de la
desfeta de Jaume d’Urgell, van abraçar la causa Trastàmara, i en lloc de forçar
que la nova corona defenses els interessos del pais, es van convertir en elements colonitzadors
culturalment parlant. Els reis Trastamares mai van ser defensors dels
interessos dels territoris catalans, i el sumum va arribar amb la unió dinàstica
d’Isabel i Ferran, els Reis Catòlics i el descobriment d’Amèrica, unicament al
servei de corona castellana.
Amb
la Guerra de Succesió, a la colonització cultural s’hi afageig l’anul.lació
brutal de les lleis pròpies i la prohibició de la llengua.
Quina
és la reacció?. Hi ha resistència, però un cop desfeta, (Almansa, 11 de
Setembre BCN), hi ha una claudicació generalitzada vers el nou ordre instaurat
per l’Estat central uniformitzador. La burgesia emergent, com abans havien fet
les classe nobles, accepta els límits i la claudicació com a país a canvi del
mercat peninsular i el comerç amb Amèrica.
Aquesta
actitud de les classes dirigents, d’anar a treure el que es pugui de
l’ensulciada, que alguns en diuen pragmatisme, i d’altres en diem covardia i actitud
acomodatícia, ha anat configurant un poble que veient que les seves classes
dirigents " es venien per un plat de llenties", s’ha tornat
pessimista i mesell, i no creu en les
seves possibilitats reals .A generat un autoodi tan gran que determinats territoris
i sectors socials han preferit identificar-se amb l’adversari que reconèixer-se
qui són.. Això explica les situacions esquizofrèniques pel que fa la llengua al
Pais Valencià.
Com
veiem la resposta que s’ha donat a les situacions ha estat desiciva per
configurar el què som.
Al
costat d’aquesta resposta general sempre hi ha hagut gent que ha sabut trobar
camins alternatius i creatius. Això explica l’ extraordinària importància de
l’associacionisme a casa nostra , que seria el gèrmen de l’actitud que es
correspon a l’opció c) esmentada al principi.
La
percepció que cal buscar una resposta creativa, valenta, que no confronti l’adversari, sinó que li doni la volta, que
se salti les normes les lleis i les inèrcies creades, va extenent-se cada
vegada amb més força.
Saber
que no és la circumstància el que és decisiu, sinó la resposta que hi dones i
adonar-se que la resposta creativa és la que ens és més ÚTIL, ens fa concients
que tenim un enorme poder transformador.
Però
cal tenir-ho clar.
Cal
pensar també que els poders fàctics treballen incansablement a través de tots
els mitjans possibles, i especialment dels mitjans de comunicació, per evitar
que la gent s’adoni del seu poder real: ens volen fer creure que la llei, el
que diuen els mitjans o uns intel.lectuals és omnipotent i que la resposta que
hi podem donar no té cap importància. Però si ho pensem bé, veiem que és
l’individu el que acaba donant la força o no a les lleis i a les diverses
situacions. Els dona força quan s’hi adhereix, i les transforma en no res quan
les transgredeix.
Cal
que siguem concients que en els actes quotidians tenim el poder de desfer, de
convertir en no res totes les limitacions legals, culturals ……. que se’ns
imposen i que nosaltres eternitzem adherintnos-hi i acceptant-les.
Quan
un assumeix que pot transformar la seva vida i el seu entorn més inmediat amb
les tries concretes que fa ( i caldria fer-ne un llistat exhaustiu, pel que fa
al país) ve el següent pas. Quin canvi
tant espectacular podriem crear si fóssim capaços d’organitzar-nos per trencar
amb actituds simples però contundents, les enormes inèrcies que ens tenen
empresonats com a pais!.
Això
demana fer-nos plenament concients dels nostres actes i cada vegada que alguna
cosa que anem a fer o a no fer, negui la plenitud i la llibertat com a país,
simplement canviar la nostra resposta.
L’alliberament
consistent i a llarg termini de les persones i dels pobles no s’aconsegueix amb
grans declaracions politiques o corpus legals si no va acompanyat d’un canvi en les consciències i en les
actituds quotidianes.
És la
llibertat i plenitud que exercim dia a dia, acció a acció, amb una visió
creativa, agosarada i que no confronti l’adversari, el que ens portarà a
aconseguir un país lliure i amb plenitud.
Si volem ser lliures i en plenitud demà,hem de
pensar i actuar en plenitud ARA.No hi ha
cap més camí.
Recordem-ho,
el poder rau en la nostra resposta creativa, malgrat que les aparences semblin
desmentir-ho.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!