Encimbellada
<!–
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>
Encimbellada dalt el balcó del Montserrat, Catalunya
escampava la mirada cap a la plana lluenta de la mar, cap
a les calitges del Sud i les terres secaneres de ponent, i fins
a les crestes altívoles que li amagaven les regalades
comarques del nord.
Se sentia cansada i vençuda. Cinc segles d’estintolar-se malgrat
els continus embats que li soscavaven els fonaments. Cinc segles de
fer el cor fort a les traïcions, a l’esquarterament del seu
cos, a la mentida, al menyspreu. Cinc segles de veure com els
fills més nobles eren occits o foragitats lluny de la mare i com els
oportunistes s’alimentaven de la desfeta.
Va fixar la vista sobre les grans ciutats de la costa: Barcelona,
València, Palma. Temps ha les ninetes dels seus ulls, i ara estiregassades com bagasses fàcils de comprar. Girades
d’esquena a la nació que les havia fet grans, en fomentaven
la decadència, alimentant amb la carn masegada de la pàtria,
un cosmopolitisme banal, sense ànima. Darrer escarafall dels
mercenaris del poder i del diner.
L’havien reduït al concubinatge servil allà on era legítimament
la senyora.
Una tristesa pregona li llevava les forces. Era l’hora de
sotmetre’s a aquesta energia poderosa que reclamava el seu lloc.
Baixà de la talaia i reposà dins la seva terra. Allà baix a
Guardamar, la tèbia mar amiga li banyava els peus. Sentors de
romaní, ginesta i taronger perfumaven les cames esveltes que
s’allargaven fins a l’espai humit, matriu de vida que unia la
terra amb el mar, l’Ebre . El cor li bategava amb tendresa al
més pregon del Montserrat, i encomanava el seu caliu als
braços, estesos cap a la Franja i cap a les illes. Amb
els dits pessigollejà la capçada del pi de Formentor i el
tel de la superfície del Cinca i de l’embassament de
Mequinensa.. Cada carícia una cançó, cada pessigolleig un sospir.
Les sines abundoses regalimaven encara llet. Camps i
boscos nodridors. La testa li descansava sobre l’encoixinat
Pirineu. Els ulls de la terra oberts cap al cel. Les
orelles, girades cap als xiuxiueigs, als planys, als
crits, als plors que demanaven ser escoltats tot al llarg i a
l’ample del cos de la nació. La cabellera esbullada
s’estenia pendissos avall, afaiçonant les belles terres del nord,
agemolides entre el mar i la muntanya. La pell del seu cos madur era
embellida amb els regals dels fills fidels. Els campanars iniciàtics
de St. Martí del Canigó i St. Miquel de Cuixà. L’efervescència
creativa del monestir de Ripoll i St. Pere de Rodes. La serena
exhuberància de Poblet, Stes. Creus i Vallbona de les Monges. Un
devessall de catedrals, ermites, llotges, cellers, palaus i castells
guarnien tots els racons de la seva pell. I el joiell més estimat,
la Sagrada Família, oracle provocador del geni català es dreçava
al si de la marfanta major.
Un malestar centenari, punyent, covava dins seu, corcó insistent que
li devorava la fortitud, tensió creixent que reclamava escenari.
L’escoltà. Li donà espai. Un gemec ronc que la sondrollà i
esdevingué udol salvatge i rabiós, sacsejà amb virulència el seu
cos. Els vells volcans de la Garrotxa es desvetllaren sobtadament
escopint un magma dens que cobrí la terra. Una fumera àcida tapà
el cel. Les llàgrimes li regalimaren galtes avall, rius fluents del
cor de la terra. Sentí un impuls poderós que foradava les seves
entranyes. Un doll de vida que cercava expressió. Un munt de pedres
perfectament ovals li barraven el pas. I l’aigua de la vida,
entollada, al fons de les entranyes.
El poder generador, desfermat per la contenció, esbotzà el tap de
pedres ovals, i esberlà les llavors de malícia petrificades.
Descobertes, cercaven desesperadament amagatall com serps
espantadisses, mentre l’aigua de la vida inundava tots els racons.
La matriu, ara mar on hi suraven desferres, cossos sense vida,
malícies inertes, era el crit de la terra congriant la resposta del
cel.
Un fragor creixent esmorteïa qualsevol altre so. Enmig de l’espessa
nuvolada, els vents del món s’arremolinaren i esgarraparen amb les
seves urpes les aigües expectants de la matriu catalana. La clivella
s’eixamplà. El remolí penetrà les aigües, creant un vòrtex
profund. I agombolat per les parets d’aigua que els vents havien
dreçat, l’ull del remolí enfocà el drac jacent, ferit amb la
llança verinosa de la negació. Un cop de vent furiós arrencà la
llançà d’arrel i l’esmicolà en miríades de partícules
elementals, innòcues.
Deseixint-se del son secular, el drac eleva la testa, obrí els ulls
de bat a bat, desemperesí tot el seu cos i s’estarrufà. Sense
hesitació, seguint la crida ancestral del seu cor, bategà les ales
decididament i plàcida, i s’enlairà pel túnel que els elements
amics li modelaven.
Rabent solcava l’aire. Sobre el seu cap, la diadema reial esdevenia
testimoni mut de la transmutació que la crida, inscrita en totes les
cèl·lules del seu cos, acomplia. Plomes negres de nit cobriren les
escates rugoses. Un bec poderós estilitzà els seu musell dentat.
L’ull nocturn s’enriquí amb la visió esmolada de la llum. El
drac-àguila seguia el seu camí impertèrrit cap al sol.
Al cim de la gèlida carena, la goja coberta amb la capa d’ermini i
els peus descalços sobre la neu, sentí el batec de les ales. Una
esgarrifança estremí el seu cor. Les centúries d’espectació,
arraïmades, havien anat més enllà del mil·lenni. L’espera havia
madurat la saviesa de l’esperit de la terra. I estava apunt. Les
alimares la feien visible. I sabia que l’ull del drac ja l’havia
trobada.
Contemplà com el drac-àguila mirava el sol de fit a fit. La seva
còrpora immensa tapà el disc de llum. Només deixava escapar una
aurèola daurada que ressaltava la seva foscor. Sol negre penjat dalt
del cel. L’Univers celebrà l’acompliment. De l’un a l’altre s’ho
deien els dies. De l’una a l’altra s’ho traspassaven les nits. Els
estels es picaven l’ullet. I la música de les esferes ho escampà
fins als confins més remots.
Dalt la carena, la primavera esclatà al cor de l’hivern. L’herba
reverdí sota la neu fonedissa. Els llucs brotaven arreu, delerosos
de contemplar la gesta. Les violes i les vidalbes florien. L’aire
fecund de flaires i de la bonior dels insectes, ho embalsamava tot
amb la seva tebior. I la goja percebé el lleu tremolor que
esperava, a la faç del sol negre . I es féu el silenci.
La daurada negror condensà en un punt que es movia veloç cap a
ella. L’Home de cabells de sol ponent es mostrà davant seu. Alenava
en ell el poder del drac, la supremacia de l’àliga, l’espurna solar.
I a la seva presència la goja esdevingué la Dona . Prenyada
d’esperança. L’estel blanc resplendia al seu front i quatre roses
roges li descansaven damunt del pit.
L’Home prengué la mà de la Dona . Els ulls de l’Home, curulls de
llum, pouaren en la foscor profunda dels ulls de la Dona. I s’inicià
el profund moviment sense moció. Pregons remolins de sensació
penetrant, cada vegada més entreteixits en la seva carn i en les
seves consciències, esdevingueren un perfecte fluid de sentiment. En
ells, el cel i la terra s’uniren . El passat i el futur es fongueren
. I fou el segon origen.
Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!