Al setembre de l’any 1983 vaig fer el meu sisè viatge a Marroc, el primer, però, que feia sol, sense europeus. Fou de nou submergir-se en una cultura oriental i com d’un altre temps, en ravals miserables i muntanyes magnífiques. En tornar a Tetuan, on coneixia més gent, vaig romandre uns dies fumant herba i parlant ca l’Abdul, un estudiant comunista qui em va descriure vivament aquell món.
Jo havia conviscut amb gent d’ulls esbiaxats quan veien menjar, per haver patit gana. M’adonava sensiblement -i no sols teòrica- que el nostre dret a la felicitat és relatiu. Els esquerrans occidentals hem criticat molt un Sistema del qual som ben bé una rajola més. La nostra fraseologia s’exculpa de les nostres responsabilitats amb tanta gent, per no arribar al fons del nostre cor. Vivim en una anomia feta a mida del nostre hedonisme, part del mateix capitalisme que es critica: el Monstre és tan gran perquè som tots uns monstres menuts. Inventem límits a la justícia.
Després d’haver vist tanta misèria als polsegosos carrers de les madines, tanta llum a l’esguard, la pregària del muezí ressonant en la fosca perfumada, m’havia dit a mi mateix: “Tant de dolor no té sentit ni redempció humana car Europa no mourà un dit per tant de patiment cec, sols si hi hagués un Déu Just en el qual ells tant semblen creure, hi restaria un raig d’esperança”. Aquest pensament degué ser com un repte, car una nit, en aquella admirable casa andalusí del Derb Ben – Mussa (Portal del fill de Moisès) escoltí i/o vaig vore una veu/llum que semblava vindre de dins i de fora de mi mateix. Feia 14 anys, més de mitja vida, que ni creia ni em preocupava per a res de l’existència de cap Déu que no fos allò sensible, però de sobte prenguí consciència que una insondable força sobrenatural irrompia en ma vida des de l’Eternitat i em deia:
– Després del que has vist, ets disposat a canviar TU MATEIX per ajudar la gent necessitada?
Emocionat i sorprés (un agnòstic!) m’havia alçat del llit, eixit a mirar el pati blau, i agenollat com Moisès a terra santa, contestí amb un SÍ, un sí de fe folla en un Just desconegut. Sense adonar-me L’havia invocat sincerament i Ell m’havia respost preguntant al meu cor. Em duria mesos comprendre-hi un borrall. Em demanava si potser havia sigut Al·lah. Però una nova capacitat de perdó em va cobrir.
(Trobar aquest gaudi desconegut és sempre recórrer de cul el laberint de paranys del nostre propi egoisme, tot colpejant el nostre propi mal, com en síndrome d’abstinència. L’home sol no té força per a tirar endavant, tot i les seves llampants proclames. Aquest és el fracás de tot humanisme. I la glòria resplendent de l’Etern.)
“Oh, quan serà que regaré les galtes,
D’aigua de plor amb les llàgrimes dolces!
Contricció és la font d’on emanen:
Això és la clau que el cel tancat ens obre,
Del penedir parteixen les amargues,
Perquè en temor més que en amor se funden,
Així i tot, d’estes dóna-me’n moltes
Que són camí i via per les altres.”
(Cant Espiritual d’Ausias March)