A sol ixent de l'Edèn

Tenim una malaltia col•lectiva.

Podríem dir-ne decadència nacional, que fa segles (d’ençà “lo Primer Mal Any”, 1333) que, amb daltibaixos molt variats, va arrossegant-se i que tingué greus punts d’inflexió el 1522 ó 1640, el 1707-1714 i el 1939. Les malalties s’han de diagnosticar, s’han de medicar i el pacient ha de prendre les medecines escaients. Però el nostre nacionalisme ni diagnostica (autocrítica) ni aclareix quines medecines ha de prendre (alternatives per al canvi de rumb) ni tampoc es pren les medecines que li suggereixen o recepten. Per tant, som enfangats fins al coll en la marjal de sempre

El catalanam, que venim de poble de comerciants, tendim a l’avarícia. No és sols un tòpic que ens encolomen, té certa base. I això és un greu entrebranc per a la nostra llibertat nacional, car ens fa massa mesquins, prioritzem molt l’egoisme i l’interès immediats i així hipotequem el nostre futur col•lectiu, per això som esclaus i no podem ser lliures

És menester saber, per a cercar la pròpia llibertat, una mica de geoestratègia internacional, tenir sentit d’Estat (allò que els Estats en diuen també diplomàcia internacional). Sense això no hi ha realment desig de sobirania nacional ni la més remota possibilitat d’atènyer-la. Els catalans sempre es preocupen d’impartir justícia urbi et orbe sens escombrar primer la pròpia casa, es preocupen de tots els dictadors i genocidis haguts i per haver-hi abans de preocupar-te, sobretot, del genocidi (bàsicament cultural, en aquesta època, perquè si l’assimilisme funciona no intenten l’extermini físic, molt més antieconòmic: amor d’amo, aigua en cistella…) que nosaltres mateixos estem patint com a poble, perquè és sobre el que podem actuar més directament i perquè es troba molt menys internacionalitzat que no pas uns altres amb molta més premsa, com ara el del Sahara o el kurd o l’indi (clar, amb tan poc sentit geoestratègic és normal que no n’estiga gens ni mica, d’internacionalitzat). Com va dir Macià, moltes nobles causes tenen a muntó defensors arreu el món, però la nostra sols ens té a nosaltres

Els espanyols professionals ens han dit tant que el nacionalisme (el nostre, el de les víctimes) és racisme, que sempre hem d’estar disculpant-nos, demostrant que som supersolidaris i superprogres i demanant perdó per existir o…per voler existir i sobreviure a llur odi i racisme (per semblar demòcrates ens volen obligar a fer el paperot de bufons i d’esclaus). En canvi no som sovint prou conscients en les nostres responsabilitats en altres aspectes, com el del sacrifici personal, l’autosolidaritat nacional, etc.

El tarannà actual de l’independentisme català és molt eutanàsic (bandera blanca), rutinari (per individualisme egoista), plebeu (sense autorespecte), provincià (dedueix les coses del propi llombrígol no pas de la Història ni de la realitat), sense perspectiva de realpolitik i psicològicament conservador (que políticament sia progressista no hi serveix més que per refermar la decadència). Els països a l’alça són psíquicament progressistes i políticament més conservadors. Però explicar això als catalanets és com tocar el violó a les cols en sessió completa. Ací els catalanets volen repartir pans i peixos sense tenir-los ni tampoc creure en els miracles. En fi, demagògia d’independentistes de tertúlia de cafè. Tot allò bàsic està per fer i la nostra gent sol fer les coses al revés, com diu en Xavier Roig, els principatins esteu “en vies de subdesenvolupament” (en general, tant al nord com al sud no hi ha ni idea d’infinitat de coses necessàries, tenim una caracteriologia malalta, mediocre, economicista purament però en pla mesquí, provinciana, de xalar i prou, per ex.: parlar massa i fer poc, lemes amenaçants i cagar-se als calçons a l’hora de la veritat, grandiloqüència inconcreta i essencialista repetida mil vegades i no saber pensar els passos per arribar-hi i ni tan sols plantejar-se’ls, etc.). Mentre no solucionem això no hi ha res a fer. Poden escolar-se els anys i ens extingirem abans d’atènyer no ja la independència sinó la simple supervivència nacional. Les coses corren cada vegada més de pressa, així que, o ens despavilem i podem ja anar apagant els llums. Cert que, a manca de més eines, la nostra gent que fa coses, s’agafa a un clau ardent. Sols que sovint és això: una perspectiva desesperada, poc ordenada per manca de mitjans i de prou estudi i planificació. El problema de fons és la caracteriologia i la decadència caracteriològica, ens ve del secularisme militant, que esborra els valors patriòtics de sacrifici, constància, estudi a fons, compromís, etc… Mentre Holanda s’estigué 80 anys en guerra contra Castella fins alliberar-se’n, o Escòcia guiada pels covenantaires escocesos derrotà al rei Carles d’Anglaterra tot just quan el Principat es revoltava contra l’absolutisme de Felipe IV-Olivars a la guerra dels Segadors…en fi, com tots les nacions que han sabut independentitzar-se amb bones eines (les espirituals, que generen canvis caracteriològics i competència general política, empresarial, en marketing, etc.), al Principat, des de fa segles especialitzats en el somiatruitisme i a vendre conills abans de caçar-los (“Som millors que els castellans”, etc.), el procès ha estat de subdesenvolupament espiritual i per tant caracteriològic. El problema català és de mal enfocament vital i caracteriològic. Hem degenerat cap a la superficialitat, el caprici, l’hedonisme, bàsicament és això. Per tant, no hi ha res que carburi bé. La secularització profunda de l’independentisme i de la societat catalana té aquestes conseqüències nefastes (baixa demografia, marginalisme ideològic, decadència familiar, descohesió, etc.). Mentre això no se solucioni una mica anirem de mal a borràs, per més que tanta gent jugui a la politiqueria de baixa qualitat (mal endèmic). Potser el caos d’infrastructures sia finalment una bona notícia, perquè implica un sector de la població no tan panxacontenta ni acostumada a l’autoengany: els castellanoparlants. Pel que tinc tractat amb indígenes principatins, i encara que són prou distints en alguns aspectes als del PV, el desastre és igualment profund. No tenen sentit autocrític: s’hi perden. No tenen referències ni les busquen, defugen un debat responsable, no volen saber-ne res més enllà de positures estètiques, rutinàries, totèmiques, snobs, sempre superficials, inconsistents, sense nervi ni projecció de futur. És una tortura. Hem esdevingut un poble ensopit, sense imaginació, sense energia i sense lògica. I allò pitjor: sense voluntat d’esmena. Això és signar la nostra eutanàsia i és molt perillós. És una bomba de rellotgeria que tenim al tarannà col•lectiu i que hem de saber desactivar. Ens calen, doncs, artificiers psicològics ben entrenats. Es tracta d’una guerra psicològica i espiritual, complexa, profunda, que hem de saber copsar amb la màxima atenció.
No sols per patriotisme: també per dignitat humana i per supervivència psicològica elemental, per la nostra més íntima llibertat. Hem de deixar-nos de divisions i prioritzar l’eina que ens pot fer sobreviure al genocidi cultural i mental a què ens sotmet Espanya i eixa eina es diu Estat Català o República Catalana independent

El cofoisme cals principatins és cosa antiga i típica, quan les negociacions del 1705 amb els anglesos, els catalans ja criticaven els castellans per ineptes i es consideraven ells mateixos molt superiors. L’espanyolum serà potser imbecil, però el catalanam pateix d’altres imbecilitats, potser més greus i a més és massa individualista, mentre que l’espanyolam és tribal i està unit, i llurs dirigents no es mamen pas el dit, sinó que penquen de valent per mantenir el botí de guerra, el mamellot colonial

Quan la societat autòctona està podrida de superficialitat i materialisme, hi ha crisi demogràfica i la immigració és imprescindible, per més que això vulgui dir anorreament cultural: és el camí triat pel mateix poble autòcton. Si u tira devers la deixadesa i el caprici il•lògic, Déu l’abandonarà. I amb el poble decaurà també la llengua. És un problema espiritual.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!