“Tot era saquejar i cardar lliurement i sense limitacions, per arribar més tard els problemes i les malalties venèries per [a] molts. Aurelio, dirigent de la FAI [Federació Anarquista Ibèrica] ens digué que ‘la revolución la han hecho los de siempre, los piojosos’, mentre que altres anarquistes asseguraven que fumar, beure, fornicar i casar-se per l’Església eren pecats capitals de la mateixa gravetat. Tots aquests comportaments i procediments violents aixecaren, al voltant de la FAI, nombrosos greuges, odis i rancúnies.
Jo mateix havia tingut l’ocasió de conèixer, dins de l’anarquisme, persones conscients, idealistes i revolucionaris, fins a persones de passat tèrbol que se servien de la revolució per llurs/les seves venjances personals. Mancats de consciència llibertària, que vivien en barris marginals, molts d’ells immigrants [és a dir, espanyols]. Però amb el desgavell de la revolta militar s’alliberà tothom, des de presos polítics [fins] a lladres, encara que molts d’ells no estaven preparats per viure fora de les reixes. Les tesis anarquistes, però, es basaven en la confiança en les persones i en el dret a la llibertat, i volíem convertir en teoria totes les presons en sanatoris per adaptar-les als presos i escoles per [als] reclusos mancats de cultura. Tal com la revista Àcrata deia: “Derrumbad las cárceles. Creemos que ha llegado la hora de poner en práctica lo que tantas veces hemos dicho respecto a las cárceles. Somos enemigos del encierro i más enemigos todavía de los que, erigiéndose en autoridades, mandan encerrar a los hombres. Pedimos que sean derrumbadas todas las cárceles de España y los presidios también. Estos antros de dolor y tortura deben desaparecer.”
La realitat fou que molts d’aquests lladres i assassins, individus sense ofici ni benefici, quan sortiren de les presons, aconseguiren una estiba d’armament en el saqueig a la caserna de la Mestrança de Sant Andreu. Aquestes armes es convertiren en joguines en mans d’aquesta xusma, que havia sortit de la garjola alhora que naixia la revolució i es creien que allò era la ‘juerga padre’ [sic]. A tots aquest els sortí de l’interior la bèstia que hi ha dins l’home, que només ens cal atiar-la o donar-li una mica de llibertat perquè surti. Barcelona era un camp obert als lladres que a punta de pistola, exigien a llurs/als seus antics patrons, comerciants o gent rica, unes quantitats de diners, que la gent esquitxava per poder conservar la vida. D’altra banda, els que no pagaven, s’amagaven o fugien, ja que si eren caçats, els mataven, sense perdre-hi gaire temps. Després els familiars de les víctimes tan sols podien moure’s entre l’ombra i el silenci. Ningú [no] en sabia res.
Els atracaments a cara descoberta d’aquesta colla de caps calents no serviren gens per tirar endavant la revolució i guanyar la guerra, sinó per satisfer llurs/els seus plaers amb les dones i l’alcohol. Només coneixien l’aspecte destructiu de la revolta, moguts exclusivament per llurs/pels seus interessos. Mancats d’ideals i consciència, dominaven per la por i confonien la revolució amb el terror. D’aquesta colla de baladrers i arrauxats, en coneixíem uns quants i els dèiem que eren uns covards. Després es quedaven quiets i astorats, conscients que podien rebre. Quan els ànims s’asserenaven, els intentàvem explicar que no es tractava de salvar els interessos dels rics [o sigui, que els anarquistes amb ideals no (només) robaven els diners dels rics, sinó que els mataven], sinó de salvar la revolució però ells ens menyspreaven i ens escarnien.
Els comunistes ens acusaren de ser els únics responsables de l’afusellament de molta gent, l’assassinat de capellans i monges, la violació d’aquestes i altres dones de bones famílies, el saqueig de cases particulars i l’intent de robar l’or del Banc d’Espanya. No dic que no, però ells en van ser còmplices, també. A més, quants excessos no van ésser comesos a llurs/les seves txeques [presons-cambres de tortura], per part de botxins comunistes i agents soviètics, que portaren el terror [e]stalinià a Barcelona! Als calabossos coneguts com ‘campanillas o verbenas’ [sic] , els presos eren posats en uns armaris de pòrtland [una classe de ciment], molt baixos de sostre i amb la paret inclinada en forma d’angle, que feia impossible asseure-s[‘hi]. En tancar la porta, un bastó que [en] sortia es posava entre les cames, un potent focus de llum era situat molt a prop de la cara i feien sonar constantment un timbre estrident. La sensació d’asfíxia i suplici era terrible ja que, tot i tancar els ulls, la claror encegadora i el soroll eren tan forts que era impossible resistir-ho, sense comptar la manca de menjar. [i no us transcric altres turments més fastigosos]
El pobre company [anarquista] no parava de dir-nos: “esos comunistas son mil veces peores que nosotros, los de la FAI. Nosotros asesinábamos a los enemigos de la revolución, en cambio a estos les gusta martirizarlos.” [fixeu-vos en quina llengua ho va dir]
[del llibre Entre el roig i el negre, de Miquel Mir Serra, ara editat per Eds. 62]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!