Prendre la paraula
jordimartifont
Jaume Renyer parla de mi -malament, és clar- al seu bloc
A
la manifestació de l’1 de Maig d’ahir a Tarragona em vaig trobar uns bons amics
que em van preguntar si havia vist la “crítica” que el Jaume Renyer
havia penjat al seu bloc sobre el meu article i la meva persona amb motiu de la
ressenya del llibre que recull els textos del 1r Premi d’Assaig Independentista”
publicat per l’Editorial Dux.
He de dir que gairebé diàriament entro al bloc del Jaume Renyer per llegir-lo
tot i no coincidir en la majoria de coses que diu, proposa i comenta. De fet,
els opinadors més propers els repasso sovint però els llunyans, encara més. Si
no coneixem què diuen mai no podrem rebatre’ls i la discussió amb paraules
sempre és millor que la que es basa en la violència, sigui aquesta uniformada o
informal.
Diu Renyer, per menystenir el llibre i el meu article (no periodístic sinó en forma
de text assagístic) que “L’assaig parteix d’uns fets històrics sobre els
quals l’autor desenvolupa una interpretació rigorosa i, entre altres coses,
requereix una extensió suficient per poder desenvolupar els seus
raonaments”. Mentida podrida la primera part, però que pot convèncer
qualsevol persona que desconegui els fonaments del tema. L’assaig, com molt bé
sap el Jaume -perquè no el faig ignorant- és un gènere relativament recent en
el món de la literatura. De fet, l’assaig modern tal com el coneixem avui, tot
i tenir dignes predecessors com els “Moralia” de Plutarc, neix a
Occitània amb l’obra de Michel de Montaigne, que escriu en francès i viu al
segle XVI, de 1553 a
1592. En català el podeu llegir complet traduït per Vicent Alonso i publicat
per Proa o, si no teniu massa temps, en l’edició esporgadíssima però molt ben
triada feta per l’Ignasi Aragay a Pòrtic.
Des de Montaigne fins ara, la definició del gènere ha estat àmplia però ha
mantingut unes constants que de cap manera són les que l’autor de
“L’Esquerra de la llibertat” pren com a premisses per menystenir el
meu text i el llibre en general. Diu el de Vila-seca que l’assaig parteix d’uns
fets històrics i això és mentida, ni tot ni la majoria, tot i que el que ell
mateix ha fet sí que ho fa, però el món de l’assaig no són només els seus
llibres, per sort.
Com a gris filòleg que sóc, recorro a la Gran Enciclopèdia
Catalana per buscar-ne una definició neutral que després no em pugui tirar pel cap
el lluminós jurista. I la GEC
diu que l’assaig és un “Gènere en prosa, bé que el nom ha estat
ocasionalment aplicat a obres en vers (Pope, Voltaire), no narratiu, que aborda
d’una manera lliure, no exhaustiva i no especialitzada, els problemes més diversos
d’ordre filosòfic, històric, polític, literari, científic, etc, amb voluntat de
creació.” Reblo el clau amb la del Diccionari de la Llengua Catalana
de l’Institut d’Estudis Catalans, una altra autoritat en la matèria de les
definicions que desarticula un altre cop de forma contundent la definició
inventada pel Renyer per tal de menystenir el que no domina -ni dominarà-, el
món de les paraules. El “blanc” diu que l’assaig és
un “Gènere en prosa, generalment breu, que aborda d’una manera lliure i no
especialitzada els problemes més diversos amb voluntat de creació
literària”.
Podríem aturar-nos aquí però em ve de gust continuar, més si
tenim en compte que en l’entrada del bloc després parla de mi. Diu Renyer en el
seu article que “un dels autors classificats en primer lloc, Jordi
Martí Font, no mereix ni pel text presentat, ni pel tipus d’escrits
que habitualment publica, el tractament d’assagista”. El tractament d’assagista
el dóna la coincidència entre continent i contingut, entre significant i
significat que diria Saussure, i en això, amic Renyer mai saludat però vist,
llegit i escoltat, tu tampoc manes. Sóc assagista perquè faig assaig, no perquè
tu ho diguis. I ara pots afegir que sóc un pèssim assagista o un assagista
excels, però el nom que ja no és adjectiu me’l quedo perquè em correspon. I ni el
mitifico, com tu, ni li canvio el significat, com tu un altre cop.
I continuo amb l’entrada del bloc perquè ell continua i diu que “aquest
individu, (o sigui, jo) amb qui mai he intercanviat ni una paraula, és dels que
habitualment compareix en aquest bloc per abocar-hi tota mena d’exabruptes”.
Què hi farem! El meu bloc, com el teu, és obert perquè tu hi aboquis el que
vulguis, però no ho fas; som reconsagradament defensors de la llibertat
d’expressió i que duri. Quan jo opino al teu bloc ho faig perquè prèviament tu
ho has fet i mai no són exabruptes sinó opinions, diferents de les teves en la
majoria de casos, això sí, i en alguns casos constatacions Dir, després d’aquest apunt, que
“Tu ets part del sector esquerranós d’ERC? Quina pena de partit, quina
pena de persona, tan espavilat que semblava i tan fatxa com s’ha tornat. Fatxa,
caspós sense pèl, tronat, ultratot i porrero (de la porra). Tant de bo un dia
qualsevol passis a prop (o no cal tant) d’algú que protesta i la colla dels
Mossos et confongui amb un periodista. Segur que passes a escriure diferent. O
potser no, que de ximples el món n’és ple” és expressar la meva opinió,
sempre respectuosa, això sí. Perquè calb ho ets tu com jo sóc panxut; ultra ho
ets tant com jo, amb petites coincidències i grans diferències; fatxa, també,
que no feixista, i en aquest “fatxa” vull que entenguis que aquí sí
que és continent del contingut que hi vulguem posar; i la resta és estil.
Bé, acabem aquí que és l’hora del vermut. Abans, però, vull recomanar-te que et
presentis al segon Premi d’Assaig Independentista. En la presentació del llibre
del primer, que també et recomano que llegeixis perquè a banda del psicòleg hi
ha altres autors interessants, vaig començar la meva intervenció donant les
gràcies al jurat pel fet d’haver premiat un text anarquista en un debat
independentista, no perquè no cregui que un pensament i l’altre puguin anar
perfectament units sinó perquè tal com aneu els que oficialment us anomeneu
independentistes i amb el lobby que teniu muntat, cada cop resultarà més
difícil pensar i opinar en aquest espai de forma diferent. O sigui que no
pateixis que d’opinions com la meva, tan poc patrioteres i alhora tan
independentistes, n’hauràs de llegir ben poques més segurament. O no, ves a
saber. Perquè tot és possible més enllà del món del Dret com tot és possible
dins del món de l’assaig.
Que vagi bé i que la propera vegada que discutim sigui, com a mínim, havent-nos
saludat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jaume Renyer pot ser el més esquerranós que tots els esquerranosos que hi ha a Catalunya des d’un punt de vista de la coherència social i sense parcialitat.
Els altres són esquerranosos sense coherència social i en busca de patró o ‘classe’ dirigent que represente els interessos dels grans ‘lobbys’ europeus i sota el socaire del poders establerts més influents.
Ara sembla que Jaume Renyer no té coneiximents de Història, més enllà de les Històries ‘oficials’ catalanes que li interessa destacar i enfocades des d’uns punts de vista ben particulars.
Jo he llegit el llibre de Jordi i tinc momlt clar que es un assaig, i he llegit Fuster´si Fuster no feia assaig doncs que feia?, ja se que feia altres coses pero lo mes important fou els assaig, d´ahi que els premis octubre li dedeiquen el premi d´assaig Joan Fuster
A en Jaume les coses no li han sortit bé: ha hagut de sortir d’ERC un cop constatat que a ERC no li queda gaire (d’independentisme i de vida), i suposo que aquests dies ha de tenir la pell molt fina, perquè al cap i a la fí, ha estat un projecte que per aquest home ha d’haver suposat moltes coses i s’ha d’haver molt de temps i molta vida allà dins.
En qualsevol cas, més enllà de la dissidència, veig que aquesta gent s’està adonant que malgrat els seus intents d’homogeneitzar l’opció sobiranista cap un determinat patriotisme interclassista, el camp de l’¡ndependentisme és ampli i divers i malgrat el soroll que puguin fer als seus blocs i grups de facebooks, simplement el carrer no és seu, en absolut. Per això ens ataquen i més que ens atacaran. Compte, que el carrer no és tampoc nostre, ep. Però nosaltres sí que estem molt més acostumats a treballar al carrer, sense cap mena de sou, subvenció ni càrrec “de lliure designació” al darrere. A veure ells com s’ho fan ara, quan hagin de tornar a pencar.
I perdona per no haver baixat ahir, Jordi, però em vull cuidar molt aquests dies, que sinó amb una mica de sort hauria empalmat la grip normal i la porcina.
Hola Jordi,
no vam tenir l’oportunitat de conèixer-nos el dia de la presentació del llibre: sóc, si no m’erro, l’únic que va faltar dels autors premiats.
Jo també vaig llegir l’escrit d’en Jaume Renyer i a banda de les seves consideracions a l’entorn del que és o no un assaig, em sembla que potser caldria que es preguntés si el que ha publicat és una ressenya. De fet a mi em sembla que si algú s’ha de guiar pel que hi diu, del llibre no en sabrà res, però li quedarà ben clar que no et té massa simpatia. Trobo bastant lamentable que enlloc de fer el que se li demana aprofiti per descarregar bilis cap a tu.
En tot cas que no tingui la barra de dir que ha fet una ressenya, perquè és evident que no cal haver llegit el llibre per escopir aquelles quatre ratlles.
Ep! I no us conec a l’un ni a l’altre (a tu ja et podria haver conegut, però mira, toca’t els collons, em vaig haver de fotre), encara que em sembla molt més interessant el que hi ha en aquest bloc.
Fins i tot em sembla que no calia ni una resposta tan argumentada per part teva, però vaja, potser això demostra qui és el sectari.
Apa, una abraçada i a veure si en una altra ocasió ens trobem
Salut!
Roger
Jordi, passa del Jaume. No val la pena, ell no val la pena, em pots ben creure.
El coneixement és un tot i saber-ho tot és impossible. El saber, tenir coneixement, només a una branca, ajuda a entendre ràpid. Tenir coneixement també és tenir seny i darrerament el seny català, del que es parlava abans o n’hi han que s’omflen de, sembla que s’ha tornat despreci i enveja espanyola, aquell pecat que diuen que tenen els espanyols, del qual Fernando Fernan Gómez deia que no era enveja el gran pecat espanyol, més bé és despreci per les misèries pròpies. Deia Carlos Cano, cantant granaí (mai s’ha de treure un ell a aquesta zona de la Península): “Muchas veces la pobreza es el lugar donde se encuentran las ideas limpias, que no en la miseria”.
ENDEVANT JORDI, COMPANY!!!