No ha estat aquesta darrera nit, no. L’anterior .La del dissabte al diumege. Jo a primera hora del matí del dissabte ja vaig escriure un post avinsant-vos, però igual que ha passat alguna altra vegada no vaig aconseguir penjar-lo. Pretenia explicar, per a que s’ho vulgui creure, que amb quart creixent, al començar, quan encara l’astre de la nit no es veu gens, les òlibes aquella nitno fan el seu xiulet aflautat i si sentiu remor d’ales no són els rats penats que cerquen insectes. És el corb!
Però,escoltim .Si elscorbs a entrada de fosc es resguarden en llurs nius, les baumes i forats de les altes cingleres.
Efectivament, però algunes nits no. Són les nits del corb. Si sentiu batre d’ales i la lluna no es veu, quan sigui entrada de fosc ,ni que la nit no hagi apagat encara del tot el ble del sol, tanqueu portes i finestres que el corb mira d’entrar per on pot. I un un cop dintre la llar es fa invisible, cerca l’estança que li convé, fa la feina per a la qual està habilitat i s’esmuny al carrer sense perdre temps. La gent que ho sent diu, Mira els rats penats ja es procuren el sopar.
Aleshores sí, aleshores es dirigeix a les altures on es resguarda amb companya i niuada. I potser ja es podrà sentir l’òliba que fa aquell parelld e notes aflautades.
Després, ja ho sabem. Alguna corredissa. Algun plor, i això és per sempre.També ens vestim de negre. Com els corbs. Disculpeu-me les 24 de retard.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!