M’ha vingut al cap l’home del tren de les 10,43.
Cada dia a l’estació del Tren Gran del meu poble arribava de la part d’Amunt el tren de les 10,43, puntualment. Poca gent en aquella hora. Hi baixaven sis o set persones.
D’això fa més de vint anys.
En aquella època em recuperava d’una malaltia i el metge m’havia recomenat repòs però que cada dia havia de caminar sense pressa una hora llarga. Aquesta és una recomenació que sempre fan tots els metges.
Donat que a mi els trens m’agraden molt sortia de casa i, amb’estació del Tren Gran a tocar, a les10,43 en punt el veia arribar i observava l’intercanvi de passatgers. Uns baixaven i d’altres pujaves. Poca gent. Després agafava el camí del riu i feia la volta al poble seguint aquest camí que et porta a la perifèria on hi ha uns blocs tan altíssims que semblen colls de girafa.
A còpia de dies d’obervar la gent que baixava del tren de les 10,43 vaig fixar-me que cada dia,inexorablement, baixava un home amb vestit negre, no gaire llustrós.Un home vell, d’aspecte corrent, o vulgar si voleu, vestit de negre i encara que caminava amb força agilitat s’ajudava d’un bastó.
Bé, i mi què? Vaig pensar els primers dies d’adonar-me d’aquesta habitualitat. Però és que tant l’un com l’altre resseguiem el camí del riu que us explicava. Sempre més o menys a una distància de 100 metres l’un de l’altre i a un pas lentíssim. Però, cada dia, cada dia, ve un moment que et trobes i avui et saludes simplement i demà encetes una petita conversa.Un home agradable i de ment lúcida totalment.
Quan arribàvem al trencall que amb un parell de minuts et deixa al Cementiri Municipal ell hi trencava i jo seguia la costa que puja fins els blocs de coll de girafa.
Peròcom que a mi els cementiris també m’agraden tant com els trens un dia vaig dir-li, Va us acompanyo que fa temps que no visito els meus.
Va fer una cara estranya però va dir-me. Oh i tant, encantat home. I jo vaig continuar la conversa sense tenir-hi cap dret. Cada dia veniu a visitar el cementiri? Fa molts mesos que us veig arribar amb el tren.
Fa quaranta anys, cada dia, si no estic malalt.Jo no sóc del poble però vivim en una masia prop de l’estació anterior i amb menys d’una hora sóc aquí. Els meus fills grans no ho volen però saben que amb això no cediré
I voleu dir que no tenen una mica de raó els vostres fills. Ja us aneu fent gran i aquest tràfec cada dia durant tants anys per a visitar un cementiri?
Aleshores la seva mirada es va endurir, va mirar-me ulls endins, com si no estés segur del que anava a fer. Però va dir:
Senyor, jo no vinc aquí per a visitar el cementiri. Vinc a veure la Laura. Quan vostè marxi jo m’asseuré en aquell banc i en un moment la veuré com descendeix de la carena del castell i s’asseu al meu costat. Em diu, Papà, jo no et puc explicar coses del lloc on sóc. Expliquem tú les teves coses,les de casa, els meu germans, la mare, els meus nebots.
Al finalsempre li dic,
Laura, jo vull venir amb tú. I aleshores sempre em contesta el mateix, No pateixis.Tu no em veus però jo sempre sóc amb tu i quan s’apropi el dia que puguis venir allà on sóc jo ara, ja t’avisaré. Estigues tranquil.
Quaranta anys!!
Ahir, que era divendres ,i per a molts milions de persones el dia del Gran Dol, de la Gran Mort, em vingué al pensament el tren de les 10,43.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!