El meu barri era acollidor, quan encara molts carrers eren de terra,
sense voreres i amb molts arbres en filera. Jo vivia en un xamfrà, una
cruïlla de carrers sense sortida -dos per ser més exacte.
(més)
Hi havia moreres i platanars. Ben entrada la primavera, les fulles verdes de les moreres, ens donava aliment pels cucs de seda que curosament guardàvem en una capsa de sabates. Apreníem a tenir cura d’uns éssers que no eren nosaltres mateixos.
Els platanars a la tardor deixaven el carrer ple de fulles de moltes tonalitats que ens enriquia de colors, una paleta de verds, ocres i vermells.
Darrera del nostre edifici passava la via dels trens dels catalans, una via sense trens, ja que només passaven les mercaderies de les mines i de molt petits, potser passatgers -no ho recordo gaire. Anàvem a la via i escoltàvem passar els trens: l’orella als rails.
A l’altre banda de la via, l’Institut, l’únic de la ciutat aleshores. Tenia un pati amb uns avets immensos i un petit abocador de material escolar. Papers humits, bolígrafs gastats que s’amuntegaven sota els pins, formant un llit compacte que convidava a jugar. Saltàvem la tàpia i buscàvem les restes d’un botí. La tinta envellida portava aromes antigues. Encara la recordo aquella olor. Hi ha olors que resten a memòria i evoquen petits instants de la nostra vida. Olor salvatge, agredolça, abrigada pels arbres.
Van arribar les excavadores i es van endur els arbres, tots. Es van endur les fogueres de Sant Joan i les corredisses darrera el tren i els jocs de carrer. I ens vam fer grans.
Els vehicles han inundat les voreres, i els carrers s’han fet petits i estrets.
Ja no visc al barri però sento la nostàlgia d’aquells dies quan hi passo.
També van treure els pins de darrera l’institut, van tancar la via i han fet carrers nous, allà on hi havia camps o solar abandonats. Han crescut els edificis com els bolets. Ja no és el meu carrer.
L’especulació avança. Si tant sols haguessin deixat els arbres!
Una reflexió que m’ha passat pel cap, llegint el llibre:
“Heretaràs la rambla” d’Alfred Bosch
Us deixo un petit fragment:
[…]
Feia temps que no passava per allà, i badava a la manera dels vells, menys sorprès per les novetats que per l’extinció d’espècies antigues. D’una banda, tornava a flairar aquella satisfacció tan íntima, i tan malsana alhora, de saber que res s’aguantava com s’aguantava el seu territori d’escudellers. De l’altra, però, entenia prou que aquella conspiració d’arquitectes, buròcrates, turistes i indocumentats, aquella conxorxa tèrbola per trinxar els barris de sempre, tot just havia començat, i que tard o d’hora acabaria per esquitxar el seu marquesat.
-Aquesta ciutat és una puta -va jutjar en un murmuri, tot allisant-se els cabells-. Tothom s’hi veu amb dret.
[…]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!