Aquesta nit de Sant Joan, l’anomenaré, nit vermella. Nit de foc, espurnes, amor, passió, la nit més curta i el dia més llarg de l’any, la nit més màgica, la nit per contemplar o imaginar, la nit més sorollosa també: de petards, coets per tot, xiscles i rialles, balls i música.
Recordo amb enyor, les nits de Sant Joan quan era petita. Preparàvem una foguera al mig de la plaça amb mobles vells, cadires, papers, diaris i revistes i les escombres velles, per encendre el foc. Molts dies abans començavem una cursa entre tots els veïns, per recollir les andròmines que s’havien guardat durant l’any i les amuntegavem en un solar abandonat del carrer. El mateix dia al matí ja traslladavem tot el que havíem recollit i fèiem l’última batuda per les cases. Amb l’ajuda de les escombres de palla, enceníem la foguera, sense previ avís tothom s’acostava a la vora del foc. Ballàvem, saltàvem, rèiem i fèiem nous amics, algun coet, sabetes i mistos garibaldi, el focs d’artifici que jo recordo més vivament.
Potser el millor era que el ritual no era pretensiós, ni furgàvem en els sentit dels orígens de la festa, però la sentíem i en gaudíem per ser nostra, la nostra revetlla.
En un post anterior vaig parlar del nostre barri i com ha anat canviant amb el temps. Ara les fogueres estan prohibides i l’asfalt s’ha menjat aquests bocins d’història dels carrers.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No sé que és pitjor prohibir-les com un pas de modernitat i seny contra l’efecte invernacle o institucionar-les i fer del foc un monument barroquitzat, burocratic i despersonalitzat com al País Valencià amb la nit del foc de les falles per celebrar el pas de l’hivern i l’avinguda de la pirmavera o amb les fogueres de Sant Joan pel solstici d’estiu.
La qüestió és que en sembla millor la gran foguera en que és celebra al meu poble la nit del 4 de desembre per celebrar la patrona de la vila, quant sol començar la temporada de fred.