Aquest cap de setmana tocava bugada, rebombori interior i exterior. He ficat a la rentadora uns quants ingredients per intentar fer neteja dels meus pensaments: he posat papers, uns llibres, alguns sentiments i energia per fer-ho moure tot i n’ha sortit una reflexió.
Fa dies que no escric en aquest bloc, el tinc oblidat, no és un punt i
a part, és només una pausa en estat letàrgic.
(segueix)
Vaig creure que seria capaç d’escriure amb assiduïtat, però val més no proposar-se fites que no es poden complir, a la llarga es tornen en contra. No fa gaire vaig llegir (no recordo on) que el llegir no ens faci perdre l’escriure, (una excusa?) i realment és així com em sento, llegeixo, i així no escric, em sembla que és, por, por al resultat, al desconeixement mateix del seu valor. Veure un full en blanc em fa vessarda, em crea neguit i angoixa. Fa molt poc que escric i ha estat un descobriment que m’ha omplert d’una nova energia, una explosió interna que al mateix temps em provoca un desengany (sentiments contradictoris?). Voldria anar més lluny, cap a on? M’ho agafo amb calma, no sé cap a on vaig, només se que cada dia aprenc una mica més i això em fa feliç.
En aquesta bugada exterior, m’ha tocat buidar calaixos de records: calaixos plens de cartes, fotografies, documents que no vull recordar. Anem omplint calaixos i calaixos i quan arriba el moment de posar records d’una altra etapa de la vida, has de fer-hi lloc. Buidem i llencem. Que llencem? Es fa difícl la tria: aquells que no vols recordar, aquells que no t’han marcat especialment o no recordes amb emoció? Tot plegat se’m fa dolorós. He empaquetat en una caixa una etapa de la vida, i he deixat els calaixos buids per omplir-los novament. Me’ls miro i em sento buida és com si una part de mi quedes entaforada en aquella caixa.
D’aquí uns anys amb els calaixos novament plens, els podré assaborir amb una altra actitud -espero.
PRINCIPIS I FINALS
Un temps, vaig ser una noia de futur.
Podia llegir Horaci i Virgili en llatí,
recitar de memòria tot Keats.
Però, entrant en les coves dels adults,
em van caçar i vaig començar a parir
els fills d’un home estúpid i cregut.
Ara m’empleno el vas sempre que puc
i ploro si recordo un vers de Keats.
Una no sap, de jove, que cap lloc
no és el lloc on podrà restar per sempre.
També s’estranya quan no arriba mai
aquell o aquella en qui trobar descans.
Una ignora, de jove, que els principis
no tenen res a veure amb els finals.
Joan Margarit
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No és el mateix quant de dues coses bones s’en pot quedar en una roïn. Que quant de dos coses roïnes s’en pot treure alguna bona.
Alguns vos llegim amb molt de grat. El teu i el de Registres Particulars em pareixen molt sincers. La vida mateixa. Continua sens agobiar-te. En tens de llegidors.
Sort i salut
….. m´he llegit a mi mateix i m´he quedat parat. La vida ens porta per llocs que desconeixem i això la fa gran i emocionant. Aquests llocs, a vegades son terribles i altres fantàstics, però uns no existirien sense els altre.
Ostres, no paris d´escriure, sense por i al cap del temps, no deixis de llegir-te, veuràs com creixes.
pels vostres comentaris, no ho esperava la veritat. Fins aviat, espero!