Avui buscava quelcom, -paraules que omplissin una buidor interior-, … poesia, tertúlies, fòrums…, en aquesta blogosfera INCOMMENSURABLE, i, en una llista de blocs, entre altres, he trobat, amanida de reflexions, -que estrany- el meu intent de bloc.
He arribat al punt de partida i m’he adonat que, a vegades allò que cerquem i/o creiem trobar és un engany, una parodia virtual on els protagonistes som, alhora, els espectadors.
Tot llegint un poema de Miquel Martí i Pol:
No sempre és cert
que allí on acaba el mar
comença el vent,
que allí on acaba el vent
comença el bosc,
que allí on acaba el bosc
hi ha un pou profund
on cap veu no hi ressona.
…..
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Pot ser siga del més encertats a l’hora d’interpretar l’affaire del militars colpistes. Però hi ha una cosa que vaig veure de una forma clara, respecte de les mares dels colpistes.
Crec que les anomena, per que s’en recordaren d’elles, abans de incomplir qualsevol norma civica, com sol passar amb aquets casos.