Enraonar cura, o la paraula com a camí cap a la felicitat
Hem inaugurat els estudis de Medicina a la UdG. Un acte que recordarem. No hi ha hagut paraules buides, hi ha hagut emoció. Ha costat arribar al dia d’avui, i tota la gent que ho ha fet possible era allà, ha estat un acte de reconeixement per a ells. Aquesta serà o ja és una Facultat innovadora, solidària, ambiciosa, dinàmica i internacional. Tot un repte, i a Girona. I és que “Girona també existeix”, no tot s’ha de fer a Barcelona.
M’ha fet una especial il·lusió que tres persones fessin esment de les llengües en el seu parlament, això no sol passar.
El degà de la Facultat, el Dr. Ramon Brugada, un investigador de gran prestigi que ha tornat dels EUA per engegar aquest projecte, -una síndrome amb el seu nom no la té pas tothom- és una persona convençuda de la necessitat de potenciar les llengües, i té molt clar que hem de començar per la nostra. Ens farà molt de bé tenir algú així, desacomplexat, global i local alhora. En un discurs impecable, ha agraït als estudiants arribats de fora que hagin entès la nostra realitat, i els ha impulsat a fer ús del nostre Servei de Llengües.
La comissionada Blanca Palmada ha fet esment de l’impuls del català i de l’anglès en aquests estudis, en la línia de la política lingüística que defensa el govern. I m’he quedat amb una frase: “Una pàtria no és només una llengua, però una llengua és una pàtria”.
La consellera Geli ha insistit en una reiterada reivindicació seva, i és la necessitat que el francès s’implanti com a quarta llengua, ja que en aquest àmbit de la salut on hi ha tants lligams amb França, sempre s’ha mirat cap al nord. Ha esmentat la conveniència que Girona esdevingui xarnera de l’Euroregió, que s’acaba d’aprovar. En acabar l’acte hi he anat a parlar per explicar-li què farem a la Universitat amb el projecte europeu que ens acaben de concedir, que ens permetrà ensenyar francès a Catalunya i català a la Catalunya Nord. La francofonia arriba a Girona, i el català avança més enllà de la Jonquera.
Finalment, ha parlat l’Antoni Bassas, en la conferència inaugural Enraonar cura. Ens ha parlat de la felicitat, i de com aconseguir-la. En un discurs ple de referències als clàssics antics i als pensadors contemporanis, ens ha recordat que en la paraula hi ha la vida, però abans de la paraula hi ha d’haver el silenci (cal callar abans de parlar, pensar abans de parlar). Com que ara tenim futur, una esperança de vida molt més alta, anem a la recerca de la felicitat, i les paraules, segons ell, ens poden fer feliços.
He pogut retenir tres idees força, extretes de diversos pensadors:
– No som feliços, tot i tenint-ho tot, perquè ens falta la saviesa. La clau rau a desitjar allò que tenim, no pas a desitjar allò que ens manca i que pensem que ens farà feliços, perquè quan ho obtenim resulta que ens avorreix.
– Cal esperar menys, i actuar i estimar més; el que fa actuar no és l’esperança, sinó la voluntat.
– La tristesa no té fi; la felicitat, sí. Hi ha instants de felicitat, flaixos que vénen i se’n van. Els exemples que ha posat -l’esmorzar pausat d’un dia de festa, una conversa on et sents escoltat, un paisatge, una música a la ràdio… són els que tots podem reconèixer i compartir. Petits moments de joia. Això ens fa viure.
El meu instant de felicitat ja l’he tingut: ha arribat quan he pogut parlar amb ell uns moments, i fins i tot fer-m’hi una fotografia per no oblidar el moment.
Toni, ets un referent per a molts catalans (com a mínim, per a mig milió de persones, que no som pocs) i ens has deixat ben orfes de ràdio. Et retrobarem en altres espais, segur. Precisament acabo de llegir una magnífica entrevista
-la revista Òmnium m’esperava a la bústia només d’arribar, amb una foto teva enorme a la portada: era “un dia Bassas”, les casualitats no existeixen…
Recupero frases sòltes de l’entrevista que t’ha fet l’Àlex Gutiérrez: “(…) que nosaltres som els amos del nostre propi país, que serem el que nosaltres voldrem. (…) és una qüestió de confiança en el futur. (…) Catalunya ha de superar el pessimisme mediàtic, perquè la nostra és una història d’èxit.” Tens tanta raó… prou de flagel·lar-nos, posem-nos a treballar de debò, i deixem-nos de tantes capelletes.
Deixa’m incorporar una cita, aquesta de López Burniol: “Només la paraula lliure ens farà a tots lliures”. Segur que també t’agrada.
Bon viatge cap a Ítaca, cap a aquest país que ha assolit el seu somni, amb Obama. Has triat un bon moment per anar-hi a viure. Que els vents et siguin favorables. Torna aviat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Només discrepo en el que dius sobre l’esperança que, per mi, és el motor de tot. L’esperança és la llavor de tot canvi, la voluntat sense esperança finalment resulta estèril. Deia en Chomsky:
Destruir l’esperança és un projecte d’importància crucial. I quan s’ha aconseguit, es permet la democràcia formal; fins i tot es prefereix, ni que sigui per una qüestió de relacions públiques. En cercles més honrats, es reconeix que bona part d’això és cert. Naturalment, són coses que entenen de manera molt més profunda les bèsties amb forma humana que suporten les conseqüències de plantar cara als ímpetus de l’ordre i l’estabilitat.
Aquestes són les qüestions que la segona superpotència del món, l’opinió pública, ha d’esforçar-se tant com pugui per entendre, si vol evitar el control a què està sotmesa i si es vol prendre seriosament els ideals de justícia i llibertat que vénen tan fàcilment a la boca, però que ja costen més de defensar.
(N. Chomsky, Hegemonia o supervivència)
Aquests dos paràgrafs me’ls llegeixo de tant en tant per recordar-los sempre…
Una gran notícia, sens dubte, la nova facultat. D’altra banda, sembla clar que l’enyor que sentim per l’Antoni Bassas és compartit per molts: ha estat i és una figura molt important, un referent per a molta gent. Esperem, com diu un expresident habitualment, que no estigui “retirat” sinó només “enretirat”!
Francesc