Ni un pas enrere

En els darrers temps estem assistint -alguns, amb un cert astorament- a una ofensiva contra la nostra llengua procedent de fora del país.  Prenc dos exemples ben recents, tots dos relacionats amb el món de l’esport i la comunicació. El primer, el de l’entrenador del Girona, que va deixar amb un pam de nas els assistents a una roda de premsa perquè no podia respondre en català. El segon,  el d’un canal televisiu que veta l’entrenador del Barça perquè té el mal costum de respondre les preguntes en les conferències de premsa en la llengua en què li són formulades, fins i tot en català, i ells només entenen l’espanyol.  D’episodis com aquests,  n’anirem veient, i tots generaran una munió de blocades, tuits, missatges  al Facebook, articles d’opinió, editorials, intervencions en tertúlies… i durant uns dies ens tindran ben entretinguts.

Jo sóc la primera de participar en aquesta queixa o reclamació col·lectiva, perquè si no diem res sembla que ja ens estigui bé. I el darrer episodi del tancament de TV3 al País Valencià, que ja venia precedit per la sentència del Tribunal Suprem contra la immersió lingüística,  ha estat el màxim exponent de tot això. Però deixeu-m’ho dir, i espero que ningú no s’ho prengui malament:  massa sovint se’ns en va tota l’energia per la boca.  Sembla que ja ens hem quedat tranquils si hem creat un grup reivindicatiu al Facebook, si ens hem inventat un hashtag o etiqueta al twitter o si hem creat una pàgina web amb una campanya amb petició d’adhesions. 

No us sembla que aquesta bona organització a la xarxa no es tradueix en gaire res de profit al món real? L’exconseller Josep Huguet ens solia dir que si s’havia de refiar  del que es veia a la xarxa, a hores d’ara ja podíem ser independents. Tenia tota la raó. De vegades hi ha el perill que ens creguem la nostra pròpia realitat, la que ens hem creat entre tots, una realitat que no és sinó realitat virtual. Un món en què ens movem còmodament,  en què ens sentim integrants d’un mateix col·lectiu, el de les persones que creuen en el país i defensen la llengua i la identitat.

Fa un cert temps, es va produir un moviment important d’un col·lectiu en defensa de l’ús del català en un determinat àmbit. Permeteu-me que no concreti més, per prudència. Parlant amb una persona que tenia el poder de canviar les coses perquè allò s’arreglés, em va dir, amb un somriure sorneguer: “Ara ja els hem deixat desfogar”. Confesso que em va fer obrir els ulls. Aquells que ens volen mal, pensen que si ens deixen desfogar, potser ja en tindrem prou.

Ara, no. Ara hem de fer un pas més, i encaminar els esforços cap a un altre tipus de lluita, sense que això vulgui dir que hàgim d’abandonar la xarxa. Al contrari, hem de continuar fent el que fem, però essent més efectius, decidits i ambiciosos. 
 
Hem d’exigir al nou Govern que compleixi els compromisos de defensa de la llengua i que emprengui iniciatives que vagin més enllà. En l’ensenyament a tots els nivells, a l’empresa, al cinema, als mitjans de comunicació i a tot arreu. Hem de reclamar que tothom es mulli, i hem d’utilitzar els instruments que tenim a l’abast. Al Parlament s’ha de parlar de llengua, tant com calgui. Organitzem-nos. Perquè ara no podem fer ni un pas enrere.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *