He trobat un article que vaig escriure fa uns 10 anys, en el qual parlava del llenguatge no sexista en un número especial sobre feminisme, i aleshores em preguntava si era una autèntica reivindicació o una simple moda. Era la revista A 440 m sobre el nivell del mar, que posteriorment va obtenir el Tasis Torrent. El que hi deia ho subscric ara, i m’hi reafirmo, perquè m’adono que això ha anat a més. Se n’ha fet un ús i un abús, i m’agradaria que s’hi posés seny.
Anem als orígens. D’on va sorgir tot plegat? Del Plain English Movement, sorgit cap als anys 70, que defensava un nou llenguatge de l’Administració cap als ciutadans, més funcional, entenedor i no sexista. Cal tenir en compte que la llengua anglesa té uns trets morfològics que faciliten molt l’adopció d’aquest recurs. En llengua cal ser coherents, i sobretot, sobretot, respectar les regles. Això és el que no fan molts quan apliquen alegrement el llenguatge no sexista.
En les llengües romàniques no és tan fàcil d’incloure el femení a tot arreu, -ni tampoc cal- com s’ha pogut demostrar durant tots aquests anys, atès que hem de fer la concordança explícita del femení, i sovint quan es força tant la llengua surten bunyols. Els que ens hem dedicat en un moment o altre a la correcció lingüística tenim un bon grapat d’exemples ben divertits. Aquí en teniu uns quants:
N’hi ha de partidaris dincorporar herstory (història d’elles) al costat de history (història d’ells)
*El/la nostre/a soci/a que estigui interessat/a.
*Els/les becaris/es que siguin diferents/es
*Els i les nens i nenes que vinguin a l’excursió hauran de portar autorització del pare/mare
En el món de l’educació és potser on s’ha aplicat més rotundament. Les ampes han esdevingut amipes -res a dir- , però és que fins i tot en els títols dels articles, com ara: El dèficit d’atenció en el nen i la nena, s’ha arribat a uns límits.
Recordo el procés de redacció dels primers Estatuts de la nostra universitat. El Claustre es va haver de dedicar a debatre sobre les esmenes que havien presentat un grup de professores perquè s’incloguessin les barres el/la rector/a… en tot el text. Al final els lingüistes vam arribar a una solució consensuada, però us asseguro que les primeres propostes incloïen un munt d’incorreccions. Això és el que no pot ser. Si tothom es fixés tant en la qualitat de la llengua com es fixen en aquest aspecte concret, els correctors perdrien la feina.
Hi ha gent jove que ha trobat solucions imaginatives, com ara la introducció de l’arrova, pres@s, que engloba presos i preses, es veu. Té la seva gràcia, ho reconec, però mireu: si el que escriviu es pot llegir, funciona, i si no, torneu-vos-ho a mirar.
La Generalitat va editar un opuscle sobre La representació d’homes i dones a la llengua que convé tenir present, perquè ofereix recursos útils. Els llibres d’estil de les diferents administracions aporten solucions assenyades i raonables, i val la pena fer-hi una llegida. Es tracta d’evitar el sexisme en aquells textos en què algú pot sentir-se exclòs per raó de gènere -impresos, contractes- , en les professions -no parlarem d’una advocat, per exemple-, en els escrits. Però sense abusar-ne, i tenint en compte que la llengua s’estira i s’arronsa, però de vegades es trenca, i els bocins no es poden recuperar.
No voldria descuidar-me de donar l’enhorabona a l’amiga Cathy Sweeney, de les Illes, per l’èxit de la seva causa al Facebook, “Farts de tots i totes”. Resulta que això és una incorrecció i la gent que fa assemblees, edita manifestos, o fa discursos i arengues diverses, ho hauria de saber: la paraula “tothom” no es pot substituir per “totdon”, i “tots” ja funciona, perquè les “totes” són a dins. No fem el ridícul.
Un darrer apunt frívol, per acabar: els/les que passaran a la història seran “los vascos i las vascas” de l’Ibarretxe i “los miembros y miembras” de la Bibiana Aído.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quan hom diu a tothom i don és amb ironia per no ser tildat de l’ús d’un lleguantge masclista.
El que realment és pot considerar de tracte discriminatori és la discriminació filològica que pateix el País Valencià a les seves Universitats al no acceptar o fer ús de la seva pròpia denominació valenciana de la llengua i fent ús generalitzat de la catalana i del que s’enderiven les seves successives extensions culturals, qüetió que amb els nostre honomins i contemporanis veïns de Portugal no passa.
Ja ho va dir Fuster sobre les postures radicals politiques al País Valencià, amb això d’entre tots la mataren i ella sola es va morir.
Per que l’estratègia política és pot bassar amb la militar que deia que ‘el important no és morir per la pròpia pàtria, si més no fer que l’enemic muiga per la seua’.
Aplicant-ho a aquest contex podrien dir que els catalanistes i espanyolistes han arrossegat aquesta mena d’estratègia política al País Valencià, on han preferit abans que els valencians muiguen per la seua pròpia pàtria. Qüestió que si bé va voler obviar amb ‘Nosaltres els valencians’, després va voler ensumar com un erro politic radical.
Bon dia Meius, primer de tot et volia comentar que no m’atrevia a
escriure res al bloc, ni enlloc, per la por que em feia, i em fa, fer faltes, però
un vaig decidir tirar-me de cap, i escriure, sobretot perquè crec que és la
manera millor manera que tinc per aprendre, no? Per tant si mai em mires el bloc, ajudem a milorar.
Però no t’escrivia per això. Et volia comentar això del “Totdon”, ho
vaig llegir per primer cop al llibre “Contes per a nens i nenes
políticament correctes” de James Finn Garner i traduït per en Quim
Monzó. Suposo que l’has llegit, en el context del llibre, s’utilitza molt el totdom, hi ho vaig trobar molt
divertit, molt enginyós. I clar m’ho vaig apropiar, per obrir alguns correus, sobretot els més banals, i sorneguers, a mode de trencar el gel, o al llibre de cares (facebook) per desitjar un – Bon dia a tohom/don……hihihi
Au Meius.
Salutacions Sisu.
Bon dia Meius, primer de tot et volia comentar que no m’atrevia a
escriure res al bloc, ni enlloc, per la por que em feia, i em fa, fer faltes, però
un vaig decidir tirar-me de cap, i escriure, sobretot perquè crec que és la
manera millor manera que tinc per aprendre, no? Per tant si mai em mires el bloc, ajudem a milorar.
Però no t’escrivia per això. Et volia comentar això del “Totdon”, ho
vaig llegir per primer cop al llibre “Contes per a nens i nenes
políticament correctes” de James Finn Garner i traduït per en Quim
Monzó. Suposo que l’has llegit, en el context del llibre, s’utilitza molt el totdom, hi ho vaig trobar molt
divertit, molt enginyós. I clar m’ho vaig apropiar, per obrir alguns correus, sobretot els més banals, i sorneguers, a mode de trencar el gel, o al llibre de cares (facebook) per desitjar un – Bon dia a tohom/don……hihihi
Au Meius.
Salutacions Sisu.
Perquè “totdon” i no pas “totadon”?