Bloc Tibidabo

En el número de febrer de la revista franjolina Temps de Franja l’escriptor Esteve Betrià -pseudònim d’ H. M.- ens parlava en un article –La casa Vicens– de la seua infantesa, i evocava com a l’any 68 s’estableix, amb la família, al carrer de les Carolines, del barceloní barri de Gràcia -davant per davant de la gaudiniana casa Vicens. No crec que fos casualitat que l’Esteve anés a raure en aquest carrer; tothom té presents aquestes declaracions de Jesús Moncada:   “Si tens algun problema només cal que et plantis a qualsevol carrer de Gràcia i  cridis `Mequinensa´! Segur que se t’obrirà alguna porta.” Precisament, en el mateix carrer de les Carolines, recordo com hi havia una administració de finques anomenada “Fincas Borbón” -un inequívoc cognom mequinensà. Certament, el barri de Gràcia fou un dels lloc emblemàtics de l’emigració mequinensana, la qual adquirí el seu punt àlgid l’endemà de l’armistici de la Primera Guerra Mundial: moltes mines van plegar i força mequinensans hagueren d’emigrar. I si bé aquell fou el moment màxim de l’emigració mequinensana cap a Barcelona aquesta no s’estroncà mai del tot i conegué una certa revifalla en la segona meitat dels anys seixanta, malauradament arran del negament de l’antiga vila; com ens mostren tant l’Esteve Betrià com en Jesús Moncada -i les seves respectives famílies-, tots dos esdevinguts graciencs d’adopció.
L’emigració de les terres de Ponent -en sentit ampli- cap a la metròpoli barcelonina ha estat una constant històrica. Sense anar més lluny, la meva àvia -nascuda al poblet de Foradada (la Noguera)- també va fer cap a Gràcia; hi anà “a servir” i, finalment, s’establí en una casa que li llegà una tia seva -vídua d’un gracienc-, situada al carrer Aulèstia i Pijoan, al costat de la casa Vicens.
L’escrit d’en Betrià ens retrotrau als orígens i al món perdut de la infantesa, dues constants recorrents en molts escriptors, començant pel nostre Moncada. Un món  on els infants tenien els seus santuaris i llocs secrets, com la Casa Vicens en el cas de Betrià, a la qual -com ell mateix ens explica- accedia d’amagat amb els seus companys de trapelleries i on, premonitòriament, hi havia una mena de “cova literària”, constituïda per la redacció de “Cavall Fort”, que hi tenia la seu… Llocs secrets i d’aprenentatge, diferents en cada cas però essencialment semblants i paral.lels, tot i la distància geogràfica. No pel que fa a mi en aquell temps, perquè aquells llocs paral.lels no es trobaven gaire lluny -al barri de les Corts-. El meu equivalent de la casa Vicens era l’antiga fàbrica “del Vidriol”, situada a l’actual avinguda Tarradelllas on ara hi ha uns blocs d’en Núñez, plena d’antigues xemeneies de maó tombades i restes de naus amb un terra groguenc i sulfurós vestigi de l’antiga activitat industrial, on teníem els nostres caus secrets i posàvem en perill la nostra integritat física; i també altres fàbriques i llocs abandonats del districte amb característiques semblants, ara devorats per l’activitat immobiliària. Memòries, orígens, enyorats mons perduts  d’infantesa… “El riu de la vida”…

Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!