Joaquim Torrent
El jacobinisme és un invent francés que sota l’apariença de la modernitat i la igualtat ha servit com a tapadora de molts injustos privilegis –alguns originats per ell mateix- i com a coartada per a fer desaparèixer –sí, ras i curt, “per a fer desaparèixer”, i no em reca repetir-ho- cultures i grups nacionals que podien representar un obstacle per a les ànsies dominadores de les elits situades al capdavant de determinats aparells estatals –i de les seues delegacions territorials-. Joan Fuster la coneixia molt bé aquesta fauna, i ja ens va prevenir de la seua perillositat. És una fauna consubstancial a l’existència mateixa dels actuals estats nació, a diferents nivells -generals i “regionals”- i no pròpia tan sols, com algú podria creure ingènuament, d’un determinat tipus de règim, com per exemple el franquisme. L’uniformisme jacobí a l’Estat espanyol és una cosa que ja ve de lluny i que sota formes aparentment “modernes” s’imbrica i es confon, paradoxalment, ben sovint amb els vells caciquismes locals, és a dir, amb la reacció pura i dura en la seua forma més rupestre i primària.
Els jacobinistes pretenen imposar amb ànims uniformadors determinades característiques folklòriques o pseudoculturals –si cal, fins i tot negant la realitat i les opinions científiques- sense perdre mai de vista, en darrera instancia, la defensa dels seus privilegis, funcionarials i caciquils, tot fent-se passar, alguns, per “moderns” i progressistes, d’una manera maldestra i pitjor entesa. En allò fonamental, però, per a ells “tots són uns”, malgrat que aparentment uns són més “uns” que altres; així, per exemple, en el tema de la llengua,i això es veu molt clar a l’Aragó i al País Valencià, uns es dediquen a administrar aspirines per perllongar-ne l’agonia, quan el que caldria és una cura de cavall, mentre que altres deliberadament es dediquen a obrir totes les finestres i provocar ventades perquè així la malaltia faci la seua via fatal més ràpidament.
Per a la fauna jacobina, en lloc de l’home concret, amb una història i una llengua pròpies, lligat a la seua comunitat local i amb unes simpaties i interessos determinats –amb afinitats amb espais i persones no necessàriament dins els seus mateixos límits administratius-, impera la burocratització i la centralització, la negació de la història i la subordinació a una tòpica i irreal personalitat nacional o regional. En la pràctica, en nom d’un fals igualitarisme subordinen l’individu als interessos de l’Estat i dels qui en viuen o el parasiten: jutges, recaptadors, catedràtics, funcionaris diversos, cacics locals, etc.
Per tant, des de posicions veritablement progressistes caldria posicionar-se contra qualsevol forma i tipus de jacobinisme, tant del que representa el partit del senyor Rajoy –el «jacobinismecarquisme»-com de l’existent dins les files de partits autoanomentas d’esquerra, i, sobretot, fugir com del foc de qualsevol aliança amb el nefast caciquisme i la seua xarxa de servituds, del qual és un inefable exemple el PAR aragonès.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!