Hi havia una tipología de torres força diversa, des de les quadrades, més d’acord amb la tradició romana, a les circulars, de clara influencia musulmana. Moltes es trobaven annexes als habitatges de determinades famílies, les quals, en aquest cas, els podien servir de refugi.
Aquestes torres constituïen un sistema coordinat que progressivament arribà a abarcar tota la costa catalanovalenciana. Habitualment es comunicaven amb senyals de fum i foc; a tall d’exemple tenim el procediment promulgat per Pere III el Cerimoniós a les Corts de 1384: “La talaia de la torre més propera al punt amenaçat ha d’encendre una foguera quan aparegui l’enemic si és a la nit, i ha de fer un señal de fum si és de dia. (…) La torre del Castell de Perpinyà ha de repetir el Tcontacte fins a arribar a la torre de Madeloc , sota la qual hi ha Peralada i els altres llocs darrera les muntanyes”.
Torre de Madeloc (Cotlliure)
Cal esmentar, però, que la línia de torres tenia un perillós punt feble a les boques de l’Ebre -tot i la proximitat de la torre de Sant Joan, als Alfacs, la torre de Camarles i les torres de l’Aldea -, ja que a través del curs del riu es podia accedir navegant cap a l’interior.
Precisament, per a prevenir incursions i per a defensar aquesta important via de comunicación fluvial -vital per a l’abastiment de blat de l’interior a les ciutats litorals, i també de llana- es van bastir poderoses fortaleses en punts estratègics. Les més imponents són la fortaleza tortosina de la Suda i els castells de Miravet i de Mequinensa -altres fortaleses eren el Castell d’ Amposta, el Castell de Móra i el d’ Ascó-, que amb la seva presència completaven admirablement la barrera defensiva constituïda per les torres del litoral.
Castell de Mequinensa
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!