Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Terra Lliure o "La Dama de Shangai", vet aquí el dilema de dissabte, per la tele. No cal dir que la tria fou el gran film del gran Orson Welles
(…)
Parlant de tot, vaig conèixer el líder de Terra Lliure un dia de primavera de finals dels 90. Previ acord telefònic, i arribat el gran dia, vaig llogar un cotxe ?servidor no en té, de vehicle privat- en una empresa de l?estació de Sants.
Des d?allà vaig emprendre una veloç i ben atractiva aventura. Val a dir que anava un pèl amoïnat pel meu desconeixement de les carreteres del nord del país.
El motiu de la trobada era enraonar amb en Pere Bascompte sobre independentisme i sindicalisme nacional. En aquells moments jo estava escrivint el que seria el meu segon llibre (*). Una recerca que pretenia aclarir per què a casa nostra el sindicalisme d?obediència catalana, a diferència d?Euskal Herria, Galiza, i Canàries, és radicalment minoritari i impuixant.
En Bascompte havia militat al PSAN, i fou dirigent local dels Col·lectius de Treballadors-CC.TT, un embrió sindical amb prop d?un miler de membres i una setantena de delegades i delegats sindicals, ben actiu al Maresme, Bages, Baix Llobregat … i a sectors com ara: banca, ensenyament, i sanitat. Els CC.TT. eren afins políticament al partit que, a hores d?ara, dirigeix el company i amic Josep Guia.
Val a dir que, a banda del seu rol en aquest assumpte, em cridava poderosament l?atenció conèixer personalment a en Pere.
En travessar la ratlla, i seguint les indicacions del dirigent independentista, vaig deixar la carretera que em duia a Perpinyà. Només en una ocasió vaig demanar confirmació sobre el camí a seguir. A crits vaig preguntar a un avi ?jo parlava català i ell francès-.
El cas és que en pocs minuts, i per una plana fèrtil i esquitxada de llogarrets, vaig arribar a Pesillà de la Ribera (el Rosselló) i a pocs quilòmetres de la capital del nord del país.
Feia calor, molta calor, i el poble era integrat per quatre o cinc carrers pels quals no hi transitava ni una ànima. De seguit vaig trobar el carrer i el pis on hi vivia en Pere i la seva companya.
Era un casalot de planta i pis, espaiós i fosc, de sostres alts. Els mobles eren rústics per bé que pràctics. Després d?un truc va sortir a la porta una xicot de, si fa no fa, la meva alçada, cabell arrissat, bigoti, i una veu fluixa i agradable: era en Pere Bascompte, líder de l?organització armada Terra Lliure.
La conversa, bo i incloent el dinar, s?allargà durant 3 o 4 hores ben bones. Varem parlar de tot una mica: el sindicalisme nacional, l?esquerra independentista d?abans i del moment, el rol d?Esquerra Republicana, la anomenada reinserció, etcètera. No cal dir que el seu testimoni il·luminà capítols importants del meu llibre.
La conclusió que en vaig treure, d?en Pere, es que es tractava d?un dirigent polític de gruix, amb bona formació marxista, de caràcter serè, poc xerraire, i tímid.
Després del comiat, i els anys posteriors, varem seguir el contacte, bé sigui a nivell personal, per correu, o telèfon. En Bascompte, llicenciat en Dret per una universitat francesa, afiliat a la CGT, i que treballava de pagès, va aconseguir feina, en tornar a Barcelona, en un programa de la Unió Europea. Les darrers notícies que en tinc em deien que feinejava de camioner.
Políticament? Sustentava conviccions polítiques semblants, no hi militava enlloc, i col·laborava, esporàdicament, amb l?Assemblea d?Unitat Popular-AUP de Manresa (el Bages), ciutat natal i on hi vivia.
Que què en penso d?això de Terra Lliure? Serè clar, i el meu pensament no ha variat pas per bé que ara és més documentat, em va semblar una fenomenal criaturada, una rucada política de resultat estèril. Un miratge contraproduent i ximple: on s?és vist aplicar, tardanament, i d?aquella manera, i en el nostre país, mètodes i pràctiques político-militars pròpies dels seixanta: una solemne carallada ?que en dirien els gallecs-!.
(*) – Història del sindicalisme nacional als Països Catalans (1958-1989). 154 planes. Guardonat amb l’11è Premi d’Assaig Rovira i Virgili, de 2000. Edicions El Mèdol. Tarragona. 2001.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquesta rucada infantil de Terra Lliure, tan menyspreable que no val la pena ni veure’n el primer documental honest al cap de dotze anys de la dissolució, tenia darrere un gruix teòric i intel·lectual, i un projecte nacional estructurat, i una estratègia independentista, que no té de cap manera, ni de lluny, l’actual "sobiranisme" en general, ni molt menys ERC en particular. De tota manera, és evident que es tracta de la mateixa rucada infantil sense la qual, i sobre el cadàver de la qual, ERC s’ha col·locat on és. Sense TL, l’independentisme, avui, seria format per quatre gats, i tots a la presó.
Una mica més de respecte per la història real d’aquest país.
Pol Sureda