Des de l'Exili
Per una nació catalana independent, republicana i pròspera
Diari d’un català a punt de ser lliure. L’oficialitat del castellà
Avui som dimarts 9 d’Octubre del 2012, 28 dies després del #11s2012. Igual que ahir a dos quarts de vuit ja estava dret. Tenim la mala sort que els dos fills no coincideixen amb l’horari escolar. Un dia el Jan comença a dos quarts de vuit i l’altre dia comença a dos quarts de nou. La Nina també però en els altres dies. Això fa que hem de fer dos viatges en cotxe per portar-los a l’escola. Vam decidir que anessin a l’escola del centre de la ciutat perquè utilitzen el mètode Montessori malgrat és una escola pública i això ens obliga anar-hi en cotxe. La canalla és encara massa petita per deixar-los anar sols en bus, perquè han de fer transbord a tramvia. Mentre jo no pugi conduir per culpa de l’ull, la dona ha de fer dos viatges amb cotxe al centre de la ciutat, per després anar a treballar. És una mica pesat per a ella. L´únic que puc fer és ajudar-la en vestir la canalla i preparar-los l’esmorzar.
Quan he llegit les piulades i la premsa, com també he escoltat les tertúlies tant de RAC1, CatRadio i TV3, durant tot el matí, ja sigui en directe com en diferit, la meva impressió és de goig. Els unionistes cada vegada més es queden sense arguments i es nota descaradament que estan perduts igual que els espanyols. He escoltat i he vist el que diuen els espectadors a TV3 , com també a la ràdio i cada dia veig més clar que ho tenim molt a prop aconseguir la llibertat tant anhelada. Sóc força optimista.
Encara en les piulades que tenia d’ahir com també alguns comentaris al Facebook, hi havia el debat sobre si en la Catalunya independent hauria de ser el castellà idioma oficial o no. Un debat que havia obert l’Oriol Junqueras en un article al Periodico i que jo havia fet alguna piulada al respecte.
Com a català que sempre he defensat el català de forma activa, parlant-ne sempre al carrer, a la feina i per tot arreu que he pogut, he de dir que m’és difícil fer aquest debat de forma racional. Sóc d’aquells que no va poder estudiar el català mai. El que sé ho he après de forma autodidacte i a més, sent una persona negada amb els idiomes. Sé que el meu català no és molt correcte, sobretot l’escrit i això em fot. Em fa ràbia no haver pogut aprendre de petit, perquè ara de gran, em costa molt més. També tinc les ganes de voler veure el català present per tot arreu com la llengua prevalent a Catalunya. Sempre recordaré la sensació d’estar a fora de Catalunya el primer cop que vaig anar a viure a Barcelona als 18 anys per anar a estudiar a la Universitat. Era pels vols del 1978, però fa poc, encara no fa quatre anys em vaig tornar a sentir-me com “el darrer mohicà” català movent-me pels carrers de Barcelona.
Però per l’altre costat, penso que hi ha molts ciutadans de Catalunya que identifiquen el castellà com a llengua pròpia. Segons l’Enquesta sobre els usos lingüístics de la població a Catalunya 2008 (EULP08) sent molt optimistes la cosa està més o menys al 50% entre els que podrien estar molt d’acord que només el català fos l’única llengua oficial a una Catalunya independent.
Si volem que en un referèndum guanyi el vot afirmatiu a la independència, i un dels arguments per votar en contra és que en la Catalunya independent el castellà no serà oficial potser que molts d’aquests catalans que tenen el castellà com a llengua d’identificació hi votin en contra. Llavors les possibilitats d’aconseguir la independència baixen força. De fet, crec que ho perdríem perquè hi ha catalans que malgrat se senten identificats amb el català votaran en contra de la independència. En conec més d’un, son persones que tenen encara molt present la guerra civil.
En aquest sentit, la declaració per part del President d’ERC que ell està a favor que el castellà sigui oficial en la nova República Catalana, és una vacuna que talla d’arrel un debat lingüístic que podria perjudicar-nos molt per aconseguir la independència Igual també com va fer el President Mas quan va dir allò que el castellà és també patrimoni de Catalunya. Un argument de persecució de la llengua castellana en la Catalunya independent té molt de perill, perquè dirigeix l’argumentació econòmica i de dret democràtic que fins ara l’independentisme ha esgrimit cap a la vessant més emocional i irracional de l’ètnicisme. Si entrem en aquest terreny podem perdre no només el referèndum sinó la cohesió social de la societat catalana, que tant ens ha costat mantenir i que ens sentim orgullosos. En aquest sentit, felicitats per l’Oriol Junqeras i el President Mas.
La meva opinió sobre l’oficialitat del castellà malgrat el que he dit abans no la tinc clara. M’agradaria opinar una vegada siguem independents. Sense la pressió de l’Estat espanyol contra el català ni la por de perdre la meva llengua per una nova immigració que no entén d’entrada perquè el català és necessari, potser ho veure d’altra manera. Com a democràcia molt més bona de la que tenim ara en una República Catalana, estic segur que sabrem trobar mecanismes per fer que el català sigui potenciat de forma que les enquestes vint anys després hauran girat la truita i la llengua d’identificació majoritària serà el català. Però alhora també voldria que els catalans, continuïn tinguin un nivell de castellà tant bo que permeti que empreses editores, dobladores de pel·lícules i productores de productes en la llengua castellana no hagin de marxar a fora.
Potser si que es pot aconseguir que el castellà sigui també oficial amb el català sense que això vagi en persecució de la projecció del català. No ho sé. En tot cas, com a demòcrata que sóc per sobre de tot, acceptaré el que decideixin els catalans lliurament sense la pressió dels espanyols.
Nota: He utilitzat castellà en comptes d’espanyol perquè en el moment que Catalunya sigui independent crec que així ho hauríem d’anomenar-lo. Ara no perquè és una manera de mostrar a tothom que els catalans no som espanyols.
Endavant les atxes!!
Dimarts 9 d’Octubre 2012
Karlsruhe – Alemanya
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La proposta de Junqueras, en darrera instància, comparteix la filosofia lingüística dels colons tipus Tolerancia, Ciudadanos i Bauzá: a Espanya, l’espanyol uneix; a Catalunya, el català separa. I atribueix als hispanòfons uns drets a què no tenen dret; per exemple, el dret de territorialitat.
L’objectiu número 1 de la independència és garantir la normalització (i.e. la futura normalitat) del català. I això és impossible si l’espanyol continua sent oficial. L’oficialitat de l’espanyol no és necessària, i és incompatible amb la normalització del català; per exemple, amb aconseguir que el català, i no l’espanyol, sigui la llengua comuna. Amb l’espanyol cooficial, el Principat independent continuaria amb el mateix règim sociolingüístic d’avui, és a dir, camí al suïcidi sociolingüístic. Tertium non datur. I per això no val la pena la independència.
Per això deia que no té sentit tant de liquidcionisme (de què tampoc no hi ha demanda social, que consti!) per a obtenir la independència, si és al preu de tenir una independència que no serveix per a res, ni tan sols per a normalitzar la llengua.
Avui, a Vilaweb, ho expliquen tot plegat molt bé tant l’article de Bibiloni com l’editorial de Partal. I, finalment: no és cosa discutible, relativa o opinable; la sociolingüística ho té ben diagnosticat de fa dècades. Junqueras provoca un fals debat sobre un problema fals.
La gota d’oli s’escampa i es va fent gran i més gran.
Bròquil is OVER .
jo com a militant critic de ERC em fan molta por ja sabem els lobbys que financen CIU i com les poden gastar.