El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
El sol com un vaixell
m’endinsa a l’aigua.
Pel rost de l’aiguavés
s’esmuny la tarda.
M’omple de fongs
i cruïlles,
com un oracle,
la pluja que era mar
i ara és paraula.
A la retxillera dels meus llavis
tremolen les paraules,
inefables i inèdites,
talment no nades,
carrer del silenci avall
sota la taula.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La pluja que era mar
i ara és paraula.
A la retxillera dels meus llavis
tremolen les paraules.
Te’l tornaré a pispar! o vindré més sovint del compte.
La pluja que era mar i ara és paraula.
Són com ressonàncies d’un bell i fascinador silenci interior.
és de l’aiguavés d’una casa, a Sóller, i un fasser. Una illa té aquesta fascinació, l’horitzó sempre és la mar i el cel encara és un bell espectacle.
Jo estic febrosa, en cobil·lis. Ara un badall suara un esternut, tot amanit amb un glop de tissana