SAVIESA DE GOS

Durant més de 20 anys (del 1974 fins al 1997) vaig fer una tasca més o menys intensa en el camp de la recerca etnogràfica i la música folklòrica. A banda de recollir cançons entre gent gran pels pobles de les comarques de Ponent i la Franja, i de publicar-les en la revista literària “L’estrof” i en el llibre “Cultura popular a Lleida, 1150-1950” de la col·lecció “La Banqueta” de l’Ajuntament de Lleida; a banda de publicar textos sobre etnografia i folkore en diversos llibres col·lectius i donar xerrades i conferències sobre aquests temes, vaig anar adquirint un considerable nombre de llibres, cançoners i documents (de folklore, etnografia, música tradicional, llegendes, rondalles i romanços), aprofitant els viatges i desplaçaments arreu dels Països Catalans, així com visites a diferents arxius i biblioteques de Catalunya, en un afany de tenir a mà el màxim d’informació per convertir-me en estudiós de l’etnografia i la musicologia del nostre país.

Però, al mateix temps, com apassionat de la música, vaig anar fundant durant aquells anys diversos grups de música tradicional, i per voler combinar la investigació musicològica amb la recuperació de cançons i músiques tradicionals, vaig fundar amb d’altres dos companys el Grup de Recerca de Cultura Popular de Ponent (al 1982), que va tenir un paper fonamental en la recuperació a Lleida de les festes de l’Home dels Nassos, Carnestoltes, els grups de Diables i grallers (ajudant a la seva extensió per Ponent). Fins i tot el grup de grallers “Clau”, que estava dintre del Grup de Recerca, vam tenir “l’osadia” d’enregistrar el primer LP de música de gralla que es va fer a Catalunya. Bé, per diferents motius personals, vaig deixar aquesta intensa activitat durant uns anys, fins que, passat un temps, la vaig reprendre col·laborant (amb la formació del grup de grallers) amb la creació de la Colla dels Castellers de Lleida i la recuperació del “Cant de la Sibil·la” de Lleida. A grans trets, aquesta ha estat la meva tasca en els camps de la música tradicional i l’etnografia.

Sempre he pensat que el poc o molt saber i el coneixement adquirit per algú, té un deure moral de transmetre’l a d’altres, sobretot quan un ja no en fa ús pràctic del mateix. No sóc gaire partidari de practicar el col·leccionisme privat, ni pensar en no difondre o cedir el que s’ha adquirit al llarg del temps per a ús públic. Fa un temps, també vaig arribar a la conclusió, que a partir d’un determinat moment, a partir d’una certa edat, el munt de llibres i documents que hem pogut anar acumulant privadament, no tenim temps material per tornar-los a llegir, ni tampoc tenim els mateixos temes d’interés al llarg del temps. El resultat és que anem acumulant objectes (també en discos i CD’s) que mai més tornarem a consultar, acumulant pols i oblit, sense que ningú en pugui gaudir.

És així com fa un temps la meva dona i jo vam decidir donar els llibres, discos, CD’s i DVD que ja no ens interessaven. En un primer moment vam transmetre a Xile uns centenars de llibres (sobretot novel·les en castellà dels gèneres bèl·lic, espionatge i novel·la negra). Després, vam continuar amb tots els LP’s (que prèviament havíem passat a CD els més interessants) i vam continuar amb llibres de rondalles, romanços, llegendes i alguns d’etnografia i antropologia, que vam donar a algunes biblioteques.

Ara, pensem que finalment ha arribat l’hora de donar tots els llibres i CD’s de música tradicional i etnografia que ens quedaven. I quin millor destí que tot aquest material vagi a una entitat que pugui fer un ús més intens i públic del fruit d’anys de recerca i recol·lecció d’informació que vaig fer durant més de dues dècades, i que ara he decidit donar en propietat a l’Aula de Sons del Centre de Cultura Popular i Tradicional de Lleida, que dirigeix l’Associació Aurembiaix, per al seu ús, gaudi i difusió. De fet, aquest era i és el veritable sentit d’on ve la paraula tradicional, la “Traditio” llatina, que significa ni més ni menys que la transmissió del saber i la cultura acumulat a la següent generació. D’alguna manera, restituïm l’autèntic sentit de la paraula i del concepte “tradicional” i connectem amb un concepte molt antic i modern alhora, com és el de ficar a l’abast públic el que és privat, allò que ara en diuen “el be comú”.

El llegat, més o menys important o voluminós (depèn de qui ho miri), es composa de 200 llibres i cançoners (partitures de cants, danses, música medieval, etnografia, obres de folkloristes) i 125 CD’s de música folk d’arreu (Països Catalans, anglosaxons, celta i resta del món). Penso que poden fer molt de servei a la gent que ara és capdavantera a Lleida en la música tradicional. La possible col·laboració  puntual amb aquest centre, si ells ho volen o m’ho sol·liciten, és oberta del tot.

La cosa és que la donació bibliogràfica per part meva no s’haurà acabat aquí, sinó que continuarà en properes dates amb un munt de novel·les, llibres d’història i economia que ja no tornaré a llegir. Familiars i amics en seran destinataris, però la majoria, mitjançant el sistema d’alliberament de llibres o “crossbooking”, en serà la via utilitzada per donar a d’altres el que ja un ha gaudit durant molt de temps.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!