SAVIESA DE GOS

Des que el Papat de Roma va beneí la croada contra els càtars o albigesos (on morí no sols el nostre rei, sinó també el somni d’una confederació catalano-occitana), les relacions entre Catalunya i Roma han estat conflictives, i gairebé sempre el Vaticà ens ha anat en contra. Potser perquè Catalunya sempre ha estat un lloc d’acollida, on primer els càtars, després els templers, les comunitats jueves, més endavant els protestants (o il.luministes que també se’ls hi dèia) van trobar en les nostres terres un lloc amb una certa protecció de la llibertat de creença. Fins i tot la Inquisició va tenir resistències i dificultats per exercir el seu control social. Potser per això, Roma s’ha malfiat de nosaltres, perquè des del Concili de Nicea ha mirat amb no massa bons ulls tot el que suposés llibertat de creença, de conciència i finalment de llibertat política.

Roma ha jugat en contra nostra. Primer va ajudar a que Aragó tingués un paper preponderant dintre de la nostra confederació. No d’altra manera s’ha de veure la instal.lació de Ferran d’Antequera i finalment el Compromís de Casp, amb Vicenç Ferrer com a capitost del complot per establir l’aliança amb Castella i deixar la nostra nació en un paper més que secundari. Això no era estrany doncs els dominis de la Corona d’Aragó a Itàlia limitaven amb els Estats Pontificis, i per tant, a més de veïns eren adversaris pel control del territori i de les seves riqueses.

Roma sempre va ambicionar el regne de Nàpols i no va parar per disminuir la nostra influència en el Mediterrani. Després del saqueig de Roma realitzat per Carles I (dels Haubsburg), el desmembrament de la Corona d’Aragó va ser un objectiu. Quan l’ocasió es presentà, en la guerra de Successió, el papat no va dubtar en ser aliat a l’ombra de les dues Corones dels borbons. Sabem que el temps i els objectius polítics de Roma sempre tenen un temps dilatat, però constant (que els hi diguin als del Pacte de Varsòvia)

Els episodis s’han anat repetint periòdicament. Modernament, el cop d’Estat feixista del 36 va ser beneït durant anys pel Vaticà. El darrer episodi va ser la segregació d’un terç del bisbat de Lleida, cedint-lo al bisbat de Barbastre, obviant que aquells territoris tenen la mateixa llengua i la mateixa cultura que a casa nostra. El papa que va signar el decret es deia Karol Wojtyla. Ara darrerament hi tornen, pel litigi de les obres d’art, com si vulguessin esborrar qualsevol vinculació històrica entre els territoris de parla catalana.

Estant així les coses, no cal esperar que Roma beneeixi el procés d’independència de Catalunya. És un miratge allò de que “Catalunya serà cristiana o no serà”. A banda de pretensiós, sabem que a més dels catòlics a Catalunya cada cop hi han més cristians d’altres ritus (molts per l’emigració): evangelistes, ortodoxes, fins i tot coptes i armenis.

L’Església catòlica ha anat perdent totes les batalles en contra de la llibertat. Intentant imposar un ritus, amb els ortodoxes va perdre la llibertat de culte. Volen imposar el control sobre la interpretació dels textos va perdre amb els luterans la llibertat de conciència. Volent controlar la societat va perdre la batalla de la llibertat individual amb la Revolució francesa. Volent preservar el seu poder polític, anant contra la llibertat d’Itàlia, va perdre el seu Estat. Recolzant l’Espanya totalitària, ha perdut fins i tot l’assistència als seus rituals. Que ningú s’estranyi doncs què pensa fer Roma davant la llibertat de Catalunya.

Recordem-ho tot, quan Catalunya hagi de negociar un Concordat amb Roma. Que ningú oblidi que Roma ha de passar pel nostre sedàs. És a dir, l’Església ha de pagar impostos, ha de respectar la llibertat religiosa, és a dir se l’ha de considerar una religió més. Ha d’aturar els litigis sobre l’art i ha de restablir la pau lingüística en les parròquies de la Franja. Això, com a mínim.