Trencavèl

Avui ens anunciaven que França és el país de la Unió Europea on més gent es declara racista. Un 30% de la població. Si a aquesta xifra de gent declarada li sumem la possible gent que és racista i no ho declara, tenim una bona quantitat de gent al país veí que discrimina per raons de raça.

I mentre sembla que no s’arregla el problema de les banlieues, la gent jove de França es mobilitza per impedir que en els puguin ser contractats amb acomiadament lliure els dos primers anys. Una situació que ja voldrien els francesos de classe baixa (els de les banlieues, francesos de segona o fins i tot tercera generació) però que no toleren els francesos de classe mitjana. Els de classe alta mai tenen aquests problemes.

A això li podríem sumar la negativa de l’estat a protegir la diversitat cultural i lingüística de l’hexàgon i per tant la voluntat de continuar tenint ciutadans francesos de dues classes: els de cultura primera francesa i els ‘altres’.

Tot plegat fa un bon caldo de cultiu per tenir problemes grossos. Els tipus de canvis que impulsen les classes mitjanes quan veuen perillar els seus interessos i es veuen abocats cap a la classe baixa, la qual mai té capacitat de generar canvis.

I si l’economia francesa continua sense flexibilitzar-se i mantenint mostres inoperants amb diner públic i proteccionisme estatal, tot plegat continuarà podrint-se i podrint-se. Recordem que l’Edat Mitjana va durar mil anys a l’Europa Occidental, i per la gent que hi vivia tampoc s’estava tant malament. Però amb perspectiva històrica la cosa pinta malament.

Tampoc crec que les coses es flexibilitzin gaire en un país on els últims èxits editorials han estat Bonjour paresse de Corinne Maier (on es lloa la voluntat de no fer res al lloc de treball), o L’effroyable imposture, de Thierry Meyssan, que s’explica per sí sol. I això que als francesos els encanta discutir. Potser el que els agrada és sentir-se la veu.

Ah, per més canvis que hi hagi la classe alta sempre sobreviu, encara que alguns dels seus dirigents s’hagin de sacrificar a la plebs. Altra gent s’hi afegeix i tot queda igual per tal que res canvii. Vegeu la Revolució Francesa o la Revolució Russa, per exemple. O el Règim de Vichy o la caiguda de la URSS, per citar exemples més moderns i igual de podrits.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!