Trencavèl

El Pròxim Orient es torna a desestabilitzar, si mai havia estat estable. N’hi ha que diuen que el Pròxim Orient no coneix l’estabilitat: o millora o empitjora.

La dramàtica situació actual és conseqüència de fets que s’arrosseguen de fa temps, on cada bàndol té les seves raons. Israel no pensa deixar impunes els atacs militars de Hamàs (que governa Palestina) i de Hezbol·lah (que governa el Líban), mentre que aquests grups no pensen aturar la guerra fins a la desaparició d’Israel, per motius religiosos.

Recordem que el llenguatge conforma la nostra visió del món: l’alliberament de Palestina no es refereix a Gaza i Cisjordània (com creu molta gent) sinó a tota l’antiga colònia britànica de Palestina, un nom històric a que van renunciar els hebreus en el seu moment (i van triar Israel) però no els àrabs (enlloc de triar Jordània, que va acabar sent el nom de Transjordània, però això és una altra història).

Jo no sé pas com es pot acabar amb aquesta violència constant, que per motius religiosos ens colpeja cada dia als mitjans de comunicació, el que sí que em cansa és veure com als nostres mitjans de comunicació la informació està sempre esbiaixada en una línia hostil a Israel i els EUA, sigui quina sigui la notícia.

De fet, altres tragèdies més sagnants no obtenen l’espai que es
mereixen, simplement perquè no s’hi poden culpabilitzar Israel o els
EUA. Si els EUA anessin a Txetxènia o el Sudan o Somàlia o Sierra Leona o al Timor o a qualsevol altra guerra, tindríem tots els diaris i notícies demanant acabar la guerra. Recordem que l’Antoni Bassas va començar els contactes diaris amb Belgrad no quan l’exèrcit serbi va començar el genocidi bosni, sinó quan l’OTAN va bombardejar Sèrbia. Per quan mobilitzacions a Barcelona contra la guerra entre Etiòpia i Somàlia?

En el cas que ens ocupa, les mobilitzacions contra la excessiva ofensiva israeliana han estat instantànies, mentre que ningú a Catalunya ha mogut un dit els últims anys davant els llançaments diaris de míssils contra territori israelià. Des que va esclatar l’última crisi s’han llançat més de cinc-cents míssil sobre Israel. S’ho deuen merèixer, per jueus.

Una altra cosa és que el resultat dels atacs militars sigui molt diferent en termes de mort i destrucció. Així com no és el mateix un terratrèmol a Japó que el mateix terratrèmol a la Xina, perquè en un cas parlem d’un govern (capitalista) que legisla per protegir la població mentre que en l’altre el govern (comunista) legisla per protegir-se de la població, tampoc és el mateix un govern israelià que obliga a construir habitatges amb refugis antiaeris i un govern palestí que, com feia Arafat, llança els adolescents a la primera línia de foc per poder obtenir imatges brutals pels telenotícies. El dia que Hezbol·lah aprengui a apuntar, Israel desapareixerà.

Incís a banda, vaig trobar força insultant l’article de Salah Jamal que l’Avui va publicar el 13 de juliol. Insultar els comentaristes amb opionions contràries només referma cadascú en la seva posició i no fa res pel diàleg i l’entesa.

De fet, l’argument de Jamal que els àrabs de l’excolònia de Palestina tenen tot el dret a segrestar i assassinar per reivindicar així al món l’alliberament de presos és el mateix argument que fins ara ha fet servir ETA per segrestar i assassinar: ho fem pels presos.

A Espanya, ha hagut de ser ETA qui deixi les armes per poder parlar de pau i per poder començar a alliberar presos. Sembla que al Pròxim Orient les coses s’han de fer al revés.

La imatge és de Support Sanity.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!