Trencavèl
Comentaris polítics de Martí Cabré
La manifestació de l’1-D ha fet prou impacte com perquè alguns dirigents polítics n’hagin pres nota i actuïn en en conseqüència.
Els que sí que s’han mogut han estat al PSC. El PSC va quedar tocat per la manifestació i això els ha obligat a respondre. Segurament, si el PSC hagués participat de la manifestació, tot plegat s’hagués convertit en un clam contra la incompetència del govern central, sense que ningú l’identifiqués amb el PSC. Però l’obsessió dels socialistes catalans d’identificar-se amb el PSOE els va fer veure la manifestació com un atac personal. Així s’expliquen les declaracions de Joan Ferran amenaçant els periodistes de TV3 i Catalunya Ràdio o l’agressiu editorial del diari El País. El PSC es ressitua i tria fer-ho al bàndol del PSOE. Al bàndol d’Espanya.
Molt bé. I els altres, què fan? El PP i Ciutadans s’ho miren divertits. El PSC se’ls acosta i es comença a distingir el gran pacte espanyol PP-PSOE. A IC-V-EUiA es troben en un punt d’impàs. Els moviments del PSC no els agraden per espanyolistes però porten tants anys criticant cegament a CiU i parlant del pacte d’esquerres que es neguen a pactar res o a acostar-se a les posicions nacionalistes. De moment res, però tard o d’hora s’hauran de moure cap un cantó o cap a l’altre.
I és al bàndol catalanista-sobiranista-dretadecidista-independentista que hi ha més confusió. D’entrada amb el nom, que és més llarg que el d’IC-V-EUiA, cosa que ja és dir. Suposo que és influència d’Esquerra (com més d’esquerres un partit, més llarg el nom per poder incloure els noms de totes les capelletes, grups de pressió i papistes diversos, més preocupats per tenir un nom a la història que per treballar pel país).
D’una banda ens trobem una Esquerra lligada de mans pel seu pacte de govern amb el PSC, valedor de l’obra de govern del PSC i el PSOE i que amb una mà manté a Montilla i Zapatero i la seva tropa d’assalariats i amb l’altra mà es manifesta contra tot el que fa el govern on participa. La seva aposta per un front d’esquerres topa amb una realitat en que els partits espanyols, de dreta i esquerra, s’alien per bloquejar les competències catalanes, mani qui mani aquí, amb l’agreujant que el govern del PSC no critica les accions del PSOE per allò tan catòlic de que són un que són dos però que són un. Esquizofrènic i poc seriós. Molt poc seriós. Tot plegat indueix els votants d’Esquerra a l’abstenció, com bé recomana l’Heribert Barrera.
De l’altra, una CiU que sembla repuntar idees amb el discurs d’Artur Mas (dret a decidir, llistes obertes), però que tira enrere presentant en Duran a les eleccions. A veure, com voleu que un participant a la manifestació de l’1-D voti en Duran? L’Artur Mas no vol el dret a decidir? Doncs que decideixi! La candidatura de Duran no obeeix a cap decisió estratègica ni cap moviment tàctic per respondre a la situació social. És, pur i dur, un pacte entre CDC i UDC per repartir-se els càrrecs, sense tenir en compte la voluntat del votant. S’apel·la a la responsabilitat del votant per votar CiU a cegues però on hi ha la responsabilitat de CiU al presentar en Duran en un context com aquest?
Crec que l’ideal és presentar una força política conjunta entre Esquerra, CDC i UDC. Això arrossegarà vots i provocarà una reacció espanyola que ens retroalimentarà. Però amb la situació actual, separats, si CDC presentés un candidat amb cara i ulls, que en té (Felip Puig, Carles Campuzano, Josep Rull, etc), arrasaria. Presentant un espanyol com en Duran, CiU només es suma a Esquerra en la campanya per l’abstenció. Que CiU recuperi ara el que va perdre davant Esquerra a les últimes eleccions no ens donarà més força a Madrid, perquè en Duran ja ha dit que ell només vol estabilitat per Espanya. Res de pactar a la basca.
Jo crec que si l’abstenció creix és per un motiu molt clar: tothom veu que els polítics només aprenen a garrotades. Mentre els resultats vagin sent acceptables, amb alguns diputats amunt o avall, aquí no es mou res. Si en el seu moment Esquerra va esgarrapar vots a CiU i ara CiU n’esgarrapa a Esquerra, com a país no anem enlloc perquè els sobiranistes no creixem. I tampoc no anem enlloc perquè tots dos grups polítics han demostrat ser incapaços de negociar res amb Madrid. En quines escoles de negocis han estudiat els seus diputats? No ho entenc. Espero que no siguin tots professors de literatura o funcionaris en excedència, perquè si no anem arreglats.
Si a les properes eleccions ja no vota ningú (excepte els del PSC, que viuen en un país paral·lel, ben legítim i digne), Esquerra i CiU hauran rebut una gran garrotada en forma de resultats electorals i hauran de fer el pas que la manifestació de l’1-D els demana. Hauran de treballar junts pel país. Ni que sigui forçats a garrotades. I ja serà hora.
Apunts relacionats:
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tinc molt clar que la via Duran està esgotada, 30 anys ens contemplen, CIU i el tripartit han intentat vies d’entesa, però no ha estat possible i és que quan interpreten des de les espanyes que la " unidad " perilla, l’esquerra i la dreta espanyoles no troben cap barrera ni escrúpol que els impedeixi entendre’s, tot va com una seda. La cosa està prou complicada, el mateix Acebes li he sentit dir que proposarà per a la propera legislatura un pacte amb el PSOE en el que es tingui en compte que per canviar qualsevol proposta que pugui afectar la "unidad" es necessitarà l’aprovació dels dos partits grans i amb aquests temes s’entenen perfectament i a més, recordem, conten amb la miserable ajuda dels diputats del PSC. Davant d’això necessitem tenir les idees molt clares, per un costat CIU necessita una catarsi amb el tema Duran i Esquerra té que deixar de ser la retroalimentació del PP a Espanya i foragitar del damunt l’actual executiva, totalment decebedora, per ajuntar esforços, dues forces exclusivament catalanes.