Trencavèl

Comentaris polítics de Martí Cabré

2 de desembre de 2007
Govern
4 comentaris

167. Manifestació 1-D. Reflexions

De la manifestació d’ahir a Barcelona se’n poder fer moltes reflexions i extreure’n moltes conclusions.

Tantes com participants i com observadors.

Al meu apunt d’ahir ja hi ha una reflexió molt interessant d’en Daniel Cardona.

En honor al seu nom avui poso aquesta imatge de Nosaltres Sols.

Reflexions:

  1. D’entrada, la gent. Molta gent. Moltíssima gent. Una manifestació que es posa a nivell de les més grans manifestacions que hi ha hagut mai a Barcelona (contra la guerra d’Irac, en protesta per l’assassinat d’Ernest Lluch o per l’Estatut durant la Transició).
  2. Tot i aquest èxit i al contrari que en els altres casos, la convocatòria ha estat de poca intensitat, amb molts mitjans de comunicació fent-li el buit i mirant de minimitzar-la. No hi ha hagut cap tipus de recolzament institucional per omplir la manifestació, al contrari de les manifestacions que hem tingut contra la guerra o contra el transvasament de l’Ebre, o com les manifestacions que el PP ha anat muntant a Madrid i a València.
  3. Els partits polítics que hi participaven han fer un esforç de mobilització però el bloc més gran de participants era el del ciutadà no afiliat. Un ciutadà que veu que ningú resol els seus problemes i que opta per la darrera solució: la separació.
  4. La manifestació era reivindicativa, no festiva. Ja n’hi ha prou d’aquesta disfressa festiva que fan servir els progrepijos per tapar qualsevol reivindicació catalana. Estem emprenyats. I l’Onze de Setembre no celebrem res. L’Onze de Setembre recordem que som un poble ocupat militarment i demogràfica.
  5. Vaig estar tres quarts d’hora dret just a la separació entre els manifestants de Convergència i els d’Esquerra. No ens vam moure ni dos metres. Llavors vaig baixar pel Portal de l’Àngel i vaig sortir a la Via Laietana per la Catedral. La capçalera del bloc de Convergència quedava per sota meu, tirant al mar i vaig confirmar que la cua encara no s’havia mogut. La quantitat de manifestants que, sabent-ho o no, estaven al bloc de Convergència era enorme, monstruosa. No crec que l’Artur Mas en cap dels seus somnis més calents hagi somniat mai que mobilitzaria tanta gent. Llavors, de què té por?
  6. Què hi feia, en Duran, a la manifestació?
  7. Ningú va cridar consignes contra el PSC ni contra en Montilla, ni contra la Magdalena Álvarez. Només vaig sentir alguns crits contra UGT i CCOO (botiflers!) i vaig veure algun cartell humorístic. Però no cal res més. És igual, no canviaran, ja ho han mostrat. La solució ja no passa per convèncer el PSC perquè ni tan sols s’afegeixen a aquest gran moviment pacífic; prefereixen fer bloc amb el PP. És la seva tria.
  8. Tot i que als actes patriòtics habituals (Onze de Setembre, Pi de les Tres Branques, etc.) hi prenguin força les organitzacions sectàries i friquis d’Endavant, les CUP, UNC i tot això (on els de les JERC són els petitburgesos), quan el tema és seriós aquestes organitzacions queden reduïdes al que són: res.

D’aquestes reflexions en faig les següents conclusions:

  1. Necessitem que els periodistes, els professionals dels mitjans de comunicació, facin una reflexió seriosa i profunda. Fins quan poden treballar en un ofici que ha d’informar sobre la realitat mentre distorsionen completament la realitat per amotllar-la als interessos dels seus amos? Que és que no tenen dignitat? En molts casos el que fan no és periodisme, és servilisme i propaganda.
  2. Els votants i simpatitzants de Convergència són en termes generals calmats i poc disposats a la revolta. Però tenen un límit i ahir el van mostrar. En els últims congressos de CDC sempre hi ha hagut blocs de votants contra les polítiques pactistes i estabilitzadores de la direcció, però al final l’Artur Mas ha frenat totes aquestes iniciatives apel·lant al vot de confiància a la seva gestió. A molts manifestants de Convergència d’ahir crec que ja no se’ls pot apel·lar a res.
  3. En Josep Antoni Duran resta més vots a CiU dels que suma. Quin manifestant dels d’ahir pot votar a un candidat que diu que no és independentista? I que diu que només vol donar estabilitat a Espanya? I que ataca qualsevol avenç sobiranista d’en Mas o de Convergència? Reclamo la independència de CDC respecte UDC.
  4. Els grups polítics friquis han guanyat relleu a les eleccions no per rebre més vots sinó perquè cada cop més votants es queden a casa. I no m’estranya. Quin grup polític pot representar el sentiment d’ahir? Per a mi, ara com ara, cap. I llegiu també el que en deia en Joan Josep Isern.
  5. Els últims anys han estat els del triomf de l’estratègia del PSC de dimonitzar el PP i associar constantment CiU amb PP. Molts ciutadans amb poca formació política s’ho han cregut de veres, cosa a la qual ha contribuït l’actitud hostil del PP i la poca traça de determinats dirigents de CiU, junt amb alguns greus errors estratègics de CiU i l’hostilitat de bona part dels periodistes catalans. Ara, però, aquest discurs s’ha saturat. No pot ser que tots els problemes del món mundial sigui culpa de PP+CiU. Ja no s’ho creu ni en Maragall ni en Sobrequés ni els militants catalanistes del PSC. Una cosa és guanyar eleccions i l’altra destrossar el país a base de mentides. En José Zaragoza, en Joan Ferran, en Miquel Iceta i companyia avui fan el mateix tipus de política que fa el PP: hostil i espanyola.
  6. Això no té retorn. Amb els mitjans de comunicació en contra i bona part de la societat passant de tot, amb el govern espanyol obertament hostil a Catalunya i sense disposar de diners per pagar els serveis que necessitem, cada cop més gent s’afegeix a l’únic camí que els espanyols ens deixen caminar: el de la independència.

Apunts relacionats:

  1. Aquí Daniel Cardona que va somniar molt cops però mai va poder veure una manifestació com la d’ahir. Amb dretes i esquerres però, per sobre d’això, de catalans i catalanes que no tenen por de ser-ho i comencen a sentir vergonya de ser espanyols. Un 10 pel teu anàlisi, en especial: "Quin grup polític pot representar el sentiment d’ahir? Per a mi, ara com ara, cap. "
    Ahir passejava pels fòrums dels diaris on els unionistes se’n fartaven d’atacar la mani. Els hi vaig fer dues preguntes:
    – Per quin motiu eren contra la mani?. Defensaven el contrari, és a dir: que No som una nació, que no diem prou i que no tenim dret (ells també en tant que catalans) de decidir sobre els nostres trens, avions o carreteres?.
    –  Que diguesin un motiu, només un, pel que els catalans no podem decidir sobre infraestructures?. Perquè ho han de fer des d’Espanya?. Som éssers inferiors?.
    I cap va saber respondre sense insultar.

    Dues reflexions més: Algú ha vist un sol cartell de la manifestació a les parets?. La manera de reunir desenes de milers de persones és realment curiosa i demostra que hi ha un trellat (internet?) i un canvi d’època.

    FInalment: quin moviment polític que no sigui el catalanisme, el nacionalisme o l’independentisme és capaç de treure tanta gent al carrer avui dia?. Jo m’ho vaig mirar força estona simbòlicament sota l’estàtua a Cambó (ell que va fer tant per l’autonomia però va creure que Catalunya no tenia sortida fora d’Espanya) a la seva època aquesta demostració d’independentista era impossible. Els independentistes encara no existien!. Les coses han canviat. Davant de l’estàtua hi ha la comissaria, abandonada, de la policia espanyola. Encara en queda una altra, és cert, però com han canviat les coses. Ara hi ha un poble dempeus i ja no ens conformem amb molles, ja volem el pa sencer!.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!