Miquel Roman

No recordo ni quan ni com vaig descobrir al cor del cementiri de Sant Andreu el Panteó del Soldat i la seva peculiar "decoració". En tot cas, un cop conegut el tema, tenia meridianament clar que no es podia deixar passar.

La proposició no de llei requeria al Ministeri de defensa, propietari del Panteó, a treure la decoració feixista. La pregunta era respecte als criteris que tenien per a mantenir o no aquest tipus d’ornamentació. Però Esquerra tenia només un diputat al Grup Mixt i la seva capacitat de marcar la agenda de la Comissió de Defensa del Parlament era nul·la. Va passar la legislatura sense que s’arribés ni a debatre.

L’any 2005, tornem a la càrrega. Tornem a presentar la mateixa proposta al Congrès (aquí) i la presentem un altre cop al mateix cementeri. Creiem que era la millor manera de que els comunicadors poguessin fer-se idea de la magnitud de tot plegat. Aquesta vegada la roda de premsa la férem amb Joan Tardà.

Anàvem millor, per una banda, a Madrid havia un Govern que no sentia aquella simbologia com a seva, i per altra banda, Esquerra tenia grup parlamentari propi.

Tant es així que en gran part per pressió d’Esquerra el PSOE va fer una llei, popularment dita de la memòria històrica, que si no fos per que no van tenir el coratge de suportar les ensarronades de la caverna, hagués estat realment històrica. En espera de la Llei vam aparcar el tema.

No entraré a detallar totes les mancançes de la Llei, que finalment motivaren el nostre vot en contra. Però si que parlaré del que afecta al Panteó.

La llei diu que les administracions han de eliminar la simbologia que practica l’exaltació de la dictadura i del aixecament feixista. Pot haver excepcions: que sigui de caire privat -per exemple un nitxo particular-, que tingui un valor artístic-arquitectònic, o que tingui un valor artistic-religiós (Aquesta última excepció l’hi devem a Duran). La Llei diu que per recollir aquestes excepcions el Govern d’espanya col·laborara amb comunitats autònomes i governs locals per a fer un catàleg.

El Panteó del Soldat no és privat, és públic, i mai ha figurat en el complet catàleg artístic-arquitectònic de la ciutat, ni ha esdevingut un lloc de culte. Per tant no s’empara en cap de les excepcions. Per això, un cop aprovada la Llei, Esquerra demana el seu compliment. Demana que el Districte demani el seu compliment.

Al Districte de Nou Barris hi ha cinc grups municipals que representen maneres diferents d’entendre el Districte, d’entendre la ciutat i d’entendre el País. Per això no es estrany el debat i la discrepància. Es mes estrany i menys justificable quan això passa amb temes i forçes en els que en pura lògica hi hauria d’haver entesa. Que la nostra proposta fos rebutjada al Ple del Districte, per a mi, no te cap justificació. Només es pot entendre com el resultat de una determinada visió de la política. Uns visió en que els càlculs de curta durada s’anticipen, fins i tot, a la pròpia ideologia.