Miquel Roman

Ahir al matí, per primera vegada, vaig fer el cim del Canigó. El divendres sortia de Barcelona, per arribar a Prada per Perpinyà. El dissabte m’arribava de Prada al refugi de Cortalets. I el diumenge feia el cim. Després baixava a agafar el tren a Vilafranca de Conflent. Una aventura.

El divendres, 15 d’agost
A dos quarts de deu sortia de l’Estació d’utobusos del Nord, a Barcelona, cap a Perpinyà (30 euros). Devíem arribar cap a la una i ens deixaren a tocar de l’estació de ferrocarril. Desgraciadament, el primer tren fins a Prada no sortia fins a les cinc de la tarda. Per tant, primer vaig comprar el bitllet (7’10 euros) i després vaig fer un volt per la vila, i evidentment vaig dinar.

El tren, en un recorregut d’aproximadament una hora, em dugué a Prada. També hi havia un parell de persones que es dirigien a l’Universitat Catalana d’Estiu. El tren fa un recorregut força interessant. Deixant enrere les planes del Rosselló per accedir per la vall del riu Tet a les comarques més pirenaiques.

A Prada
em va costar una mica de trobar allotjament, però la dona responsable
del tercer establiment que vaig visitar va fer unes trucades. Per tant
vaig fer nit a l’Avinguda General de Gaulle,
96. En una mena de xalet en el patí interior d’un edifici. Dutxat i
canviat vaig anar a fer un volt i a sopar. Per el camí vaig trobar una
amiga de la meva època de les JERC (quan jo encara era més jove que ara).

Vaig
sopar a la plaça de davant de l’església, on a més a més hi feien un
concert d’havaneres amb un grup de la zona. Els preus de la hosteleria nord catalana
son força elevats, com a qualsevol lloc turístic. El truc està en fer
un plat únic, com per exemple una pizza. Un cop sopat, a dormir. Ja
començava a fer fret. Això a l’agost es tot un plaer.

El dissabte, 16 d’agost
La
meva hostatgera em va oferir a l’hora convinguda, a les sis, un
esmorçar força potent. Café, cereals, pastes, confitura, mantega, …
millor que a casa. A dos quarts de set, sortia a caminar.

Aproximadament un kilometre per la carretera em portà a la desviació a la dreta que havia d’agafar. Travesso les cases de Sacristie i Villerac i
la carretera es torna pista de sorra. Es un llarg camí, d’uns 22 o 25
quilòmetres. Et permet anar dels aproximadament 300 metres d’alçada que
deu tenir Prada, als 2.150 del refugi del Chalet de Cortalets.
Ho fa d’una manera prou gradual per que sigui un camí transitable per a
turismes, i es la via natural en cotxe per arribar al refugi. Per mi te
l’avantatge de que no te pèrdua. Es una zona que no conec i el
recorregut i desnivell es massa important per a fer experiments. El
desavantatge de que es fa força pesat al final. Per fi, cap a les dues,
arribo.

Reservo l’habitació (fins a les 4:30 no podré accedir) i
dino. Fins que em deixin entrar a l’habitació reservada, m’estiro
davant del refugi, de cara a l’orient. La vista es espectacular, als
peus tinc el Roselló, la costa i Perpinyà. al refugi passaré la nit. Amb una habitació doble per a mi sol.

El refugi, del Club Alpí Francés
no es car, 15 euros nit. Però has de pagar per l’aigua calent a la
dutxa o per carregar el mòbil o la bateria de la càmera de fotos.
Depenen de l’electricitat d’una instal·lació solar i per tant no hi ha
endolls a les habitacions

En sopar vaig compartir taula amb una parella de fisoterapeutes d’Aude, tot i que no parlaven occità. Tenien els fills de colònies i havien aprofitat per fer una escapada …

Vaig
quedar amb els responsables per que em deixessin l’esmorçar preparat a
la nit. Ja que volia sortir a quarts de set i l’esmorçar oficial era a
dos quarts de vuit. La majoria de muntanyencs pujaran al Canigó i tornaran a casa en cotxe. Però un cop fet el cim, jo encara hauria d’arribar a una estació de tren.

Abans de anar a dormir -per la finestra de la meva cambra- contemplo les llums de Perpinya. Les llums dels pobles i viles que a la costa dibuixen fins i tot de nit, la forma del Mediterrani. Demà m’espera un dia dur. M’obligo a mi mateix a deixar la finestra i a anar a dormir.

diumenge, 17 d’agost
Surto
amb les primeres llums del dia i mentres guanyo alçada veig com el sol,
vermell, puja per sobre del mar i s’obre camí entre els núvols. Un
altre avantatge de sortir d’hora, estic sol. D’aquí una hora o dues,
això serà una romeria de excursionistes. Ara la muntanya es només meva.

El camí s’allunya del Canigó cap a la dreta fins arribar a la carena Pic Jofre- Canigó.
Aquí passa a la cara occidental. A la esquerra la carena, a la dreta
una forta pendent, que obliga a el vent de l’oest a pujar amb força.
S’agraeixen els guants i de seguida el forro polar abandona la
tranquilitat de la motxilla per passar a protegir al seu propietari. No
deixarà de fer-ho fins al cim. S’hem creuen dos joves, que baixen, i
que han hagut de sortir de nit.

Passats els 2400 metres, trobo
per sorpresa un parell d’isards. Em detecten i marxen per una pendent
que jo no podria trepitjar sense caure al buit. Continuo pel camí sense
pèrdua i arribo al cim. Estic sol, però fa un dia magnífic. Miro de
copsar-ho tot. Faig fotos de tot i de diversos angles. I després
m’assec i respiro. Es una vista meravellosa que omple els sentits.

Una mica després començen a arribar altres persones. Es el moment de marxar. Em resta molt per fer encara. Baixo fins a Cortalets a velocitat de creuer, tot creuant-me amb la parella amb la que havia sopat i que ja son a prop del cim. A Cortalets faig un café amb llet, i un entrepà. Re-omplo les ampolles d’aigua i marxo.

L’idea d’avui es baixar per un altre camí, diferent al de pujada. Un cop deixo Cortalets, enlloc d’agafar a la dreta agafo la pista de l’esquerra que m’ha de dur a la carretera entre Taurinya i Fillols. Aquesta pista es molt més bonica que la que vaig fer servir de pujada. De seguida deixo enrera els refugis de les Cortalets (una cabana de 4 plaçes) i de Balatg. En arribar a un càmping, deixo la pista i agafo a l’esquerra per un camí que fa dreçera a Fillols. De Fillols a Cornella de Conflent
no agafo la carretera, si no l’antic camí. Surt uns metres per sota i
es va allunyant cap a el riu de Fillols per el fons de la vall. En un
moment determinat el travessa per un pont i just després hi ha un banc
per seure. El lloc es maco i tranquil, m’aturo i dino.

Cornellà es un poble molt interessant. L’esglesia romanica de Santa Maria de Cornellà, es francament impressionant. Em va sorprendre gratament. D’aquí, surto cap a Villafranca de Conflent, on hi ha estació de ferrocarril. No hi ha dreçeres màgiques. Es tot carretera, i no sempre amb prou espai per als peatons.

Villafranca,
ciutat emmurallada, mereix un capítol apart, i més temps del que vaig
pogué dedicar a la visita. No se quan ni com, però haig de tornar. A
les cinc de la tarda vaig agafar el tren (7’90 euros) cap a Perpinyà, i a dos quarts i set de les set de la tarda, el tren cap a Barcelona (34 euros). Encara devia de dur marcada a la cara la felicitat de fer el cim del Canigó. Els companys de vagó, només devien pensar que necessitava, i molt, una bona dutxa.