Miquel Roman

La capital catalana no sap què fer amb el seu obelisc. Totes les civilitzacions importants en tenen un, més gran o més petit, més elaborat o més rudimentari, per rendir homenatge a un personatge cèlebre, un moment històric o una causa simbòlica. El de Barcelona, a la cruïlla del passeig de Gràcia i la Diagonal, segueix orfe des de la retirada, a finals de gener, de l’estàtua de la Victoria que recordava el triomf de les tropes franquistes el 1939. Ara, amb les eleccions al retrovisor, és un bon moment per discutir sobre el futur del popular llapis. I per això, aquest diari ha recollit les opinions d’acreditades institucions i personatges de la ciutat, que poden aportar amb les seves propostes una bona base sobre la qual construir la futura causa del monòlit barceloní.

Començar amb Joan B. Culla pot ajudar a donar context a l’assumpte. L’historiador ja va advertir fa més de sis anys sobre l’existència de diversos «vestigis mal païts d’un passat sinistre». Es referia al monument als caiguts davant del palau de Pedralbes, al conjunt artístic dedicat a Primo de Rivera a l’avinguda de Sarrià i al Cinc d’Oros. Els dos primers es van enderrocar perquè no estaven erigits sobre una obra anterior, com sí que passa amb l’obelisc, que abans de ser tòtem del règim va ser una honra a la república. Conegut l’antecedent, Culla recepta que la cruïlla recuperi l’estàtua esculpida per Josep Viladomat i el segell de Pi i Margall, peces que entre el 1936 i el 1939 van homenatjar el president de la república.

 

¿MALESTAR A NOU BARRIS? / L’opció de l’historiador no agradarà als veïns de la plaça de Llucmajor, lloc en què es van instal·lar aquestes dues obres després de mig segle d’ostracisme en un magatzem municipal. «No s’han d’enfadar. És com els papers de Salamanca. Si l’estàtua va anar a parar allà va ser per atzar, però el seu emplaçament original és la Diagonal», diu Culla, que invita a esculpir una còpia per a Nou Barris, tenint en compte que el districte ha demanat a l’ajuntament que la seva rotonda passi a anomenar-se plaça de la República.

 

Jordi Bonet, president de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), coincideix amb el conegut historiador que tenir un monument repetit «no farà cap mal a la ciutat». És conscient que tant l’estàtua com el segell estan «plenament integrats al barri» en què ara han posat arrels, però també admet que té «molt sentit» que el llapis «recuperi el seu símbol original». En aquest regateig entre dues aigües, Bonet sí que té una cosa molt clara: ni entén ni comparteix que es mantingui a la base de l’obelisc l’escut de la Casa Reial, una imatge que, en la seva opinió, «és una manera de tapar la memòria històrica».

 

Vicenç Tarrats, responsable d’acció territorial de CCOO, s’uneix al corrent republicà. El sindicat s’inclina per «tornar al Cinc d’Oros l’homenatge que històricament es rendia a la figura de Pi i Margall», però Tarrats hi afegeix un toc viari, la necessitat de reduir el trànsit a la plaça «per donar més solemnitat a l’obelisc». Culla suma arguments recordant que el president republicà «és el patriarca del federalisme català i espanyol, així que ningú -sosté- pot dir que les seves idees han passat de moda».

 

Però no només de la república pot viure aquesta cruïlla emblemàtica, epicentre de les manifestacions més multitudinàries de la història de Barcelona. Una d’aquestes protestes, la del no a la guerra que el 2003 va fer sortir al carrer centenars de milers d’indignats per la invasió iraquiana, inspira la proposta del geògraf i urbanista Jordi Borja. No tant pel nombre de persones que van marxar per la capital catalana, sinó per l’efecte que va tenir aquell cabreig social en les eleccions del 2004 i en les decisions polítiques posteriors (retirada de les tropes espanyoles del país àrab). «Va ser una reacció ciutadana fantàstica. També ho va ser la de l’Estatut del 10 de juliol de l’any passat, però no podem dir que tingués la mateixa repercussió», assenyala.

 

ENTRE MACIÀ I LA TRADICIÓ / Francesc Cabana, president de l’Ateneu, opta per dedicar el conjunt artístic a la memòria d’Ildefons Cerdà, «un dels urbanistes catalans més significatius i persona que va promoure el disseny i els fonaments de la Barcelona actual». En la seva opinió, el treball del pare de l’Eixample «no ha sigut prou reconegut», cosa que el fa just mereixedor de l’honor de presidir el llapis.

 

L’arquitecte Juli Capella és un escèptic dels monuments. A ell li agraden les escultures perquè els homenatges de bronze «no són expressions populars, sinó exemples de dominació, ja sigui religiosa o militar». «Les escultures -afegeix- donen singularitat i categoria a la ciutat, i cadascú els dóna el sentit que vol. Tot això en una desgràcia que històricament ha imposat el poder».

 

Jesús Portabella, estudiós del nomenclàtor dels carrers, i Alfredo Morales, director general de l’empresa municipal BSM i l’enginyer amb més anys a l’ajuntament, parlen des de la veterania i aporten una opinió coincident. «De moment ho deixaria com està», se sincera Portabella. «Recuperaria el nom de tota la vida, el de Cinc d’Oros, i no faria res més. D’aquesta manera, s’integra més a la ciutat, es recupera el sentit popular de la plaça», comparteix Morales.

 

La república, Cerdà, la veu dels indignats, la tradició…, per sort, Barcelona sembla estar molt sobrada de bons motius per tornar la brillantor i l’esplendor a l’obelisc sense causa.