Miquel Roman

Esquerra Nou Barris ha començat la Diada tot fent una paradeta a la Plaça Virrei Amat. Hem quedat a les 10h al Casal, hem deixat tot preparat i hem baixat per el carrer Alloza fins a un forn que hi ha just en creuar-se amb el carrer Maladeta on aprofitarem per esmorzat. Tot comentant temes de actualitat, la feina del casal i parlant de tot una mica.

Després hem tornar al Casal, agafat els trastos i fet la paradeta. Muntada la taula i parada la carpa i ja hi erem. D’altres vegades havíem fet paradeta al centre de Barcelona. És un lloc més adient si vols fer quartos. Però preferim aprofitar la Diada per tenir presencia al carrer. A vegades -o millor dit, gairebè sempre- els nostres votants ens coneixen per la premsa, per la televisió, en resum, pels transmissors. I no per nosaltres mateixos. Trobo que és important que els veïns  vegin que la gent d’Esquerra esta i es del barri.

Massa sovint, la política es queda en només oral. He conegut molta gent que ens diu que hem de fer, com hem d’incidir, que es important i que no. Costa més de trobar gent que no és quedi només en això, que s’arremangui i treballi pel que creu. Per això, les coses petites, com una parada al matí a Nou Barris son molt importants.

Per això vull agrair a en Ferran Garcia, a en Miquel Àngel, a Carles Julbe i a Carles Cabanyes la feina feta. No férem una gran caixa, però quatre persones s’acostaren per fer-se militants (Jordi Pérez, Eugeni Panpols, Daniel Pajuelo i Jordi Font). No està malament per una Esquerra que alguns volen enterrar.

Cap a la 13h recollirem la paradeta i ens acostarem al dinar d’Esquerra, i després a la mani. Per mi la manifestació de la Diada, a més a més d’una activitat reivindicativa es una ocasió per retrobar moltes persones, amics i amigues, amb els quals amb el dia a dia n’has perdut poc o molt el contacte. És un plaer retrobar aquells antics militants de les JERC, ara empenyent amb el cotxet de nen o nena de rigor -i que macos que son-. No puc negar una sana enveja …

La manifestació acaba i em vaig dirigir cap a Nou Barris. Per acabar una jornada política un sopar familiar. Els meus pares son de viatge i havíem quedat els cinc germans (Isabel, Francesc, Josep-Lluís, Llúcia i jo). Es difícil de coordinar les agendes, sempre algú té alguna cosa, però els astres s’alinearen aquest dilluns i vam gaudir de una bonica vesprada. Xerren tots plegats a la casa dels Roman.

A casa sempre havíem estat set, cinc germans i els pares. Una de les coses que trobes a faltar en emancipar-te es el soroll de la família. Guanyes intimitat i llibertat però també hi ha un munt de troços de convivència que trobes a faltar. Aquestes trobades de germans ens permeten de treuren’s el mono.

No, si al final seré un setimental …