Miquel Roman

El dissabte 28 d’abril, quan passen cinc minuts de un quart de vuit del matí, i el tren s’atura a l’estació de Ponferrada. Fa estona que ens esperàvem al passadís, mirant per les finestres, amb ganes de començar. Baixem i ens dirigim una mica perduts a l’estació. Per estalviar-nos caminades innecessàries preguntem …

Creuem per sota les vies, passem per l’altre banda, pugem unes escales i tirem a la dreta. Creuem el pont i arribem al Castell. Esmorzem tot just al davant, al cafè Torreon: entrepans de beicon amb formatge, coca-cola i cafè. El castell està en obres, però no ens entretenim, a un quart de nou comencem el Camí a Santiago.

A Ponferrada no ens aclarem gaire, però preguntant arribem a la sortida del casc urbà cap a Compostilla. Al davant nostre, dos malaguenys comencen també el camí (això ho sabrem més endavant). Comença a ploure i mentres es preparen per la marxa els passem. Al carrer, dones grans ens orienten -o això creuen- a crits.

En Francesc duu abric i funda per la motxilla, jo un impermeable per sobre meu i de la motxilla -molt menys elegant-. La pluja dura poc, en arribar al cementiri (suposo que de Columbrianos), ja no cau. A l’entrada d’aquest poble ens tornem a trobar amb els andalusos i ens demanen que els hi fem una foto amb la seva càmera.

Les estampes rurals son la norma i sorprenen les cigonyes i els seus magnífics nius. El tram de Columbrianos a Fuentes Nuevas es fa curt -estem frescos-. Serà norma les primeres hores de marxa, sobretot els primers dies. Fuentes Nuevas té un llarg casc urbà estès als dos costats de la carretera.

El Camí de seguida ens duu cap a Camponaraya. Municipi força bonic on trobem els primers contrastos. Per una banda, al entrar celebren un funeral a l’església. Per l’altre, trobem la primera mostra de simpatia cap al caminant. Una dona ens pregunta, s’interessa per la nostra aventura i ens anima.

De Camponaraya a Cacabelos s’extenen més de cinc quilòmetres, especialment macos de fer pels volts dels riu Magaz, que creuem. Cacabelos, com altres pobles del Bierzo després, ens sorprèn per la seva arquitectura civil. Les seves llars de pedra amb balconades de fusta.

Una lleugera pujada ens duu a Pieros i aquí deixem la carretera i agafem el camí de la Verge cap a Villafranca. El Camí puja a una mena de meseta ondulada on les vinyes s’arrengleren resseguint el terra. D’allà s’ens ofereix l’espectacle de les valls properes i més lluny encara, noves elevacions.

La baixada s’ens fa llarga. Portem al cansanci del quilòmetres previs. El Francesc no va còmode, es ressenteix de la cama. No m’ho diu -encara- però es nota. De tota manera anem bé de temps. Cap a les dues de la tarda arribem a Villafranca del Bierzo. A la dreta l’Alberg municipal, a l’esquerra l’església de Santiago i al davant l’Alberg privat Ave Fènix.

La nostra idea inicial era demanar allà la credencial de peregrí i continuar fins a Pereje. Aquest cinc quilòmetres fins al proper alberg ens permetria fer més curta la pujada a O Cebreiro (1.296 metres) de l’endemà. Canviarem d’idea.

Ens va convèncer un hospitaler, en Quim, de Lleida. Cosa que ens permeté parlar en català i tot. Els motius per modificar el pla inicial eren tres:

1. El tram final s’havia fet llarg i el Francesc no estava fi. Tampoc es bo forçar el primer dia.

2. Segons en Quim, al pujada a O Cebreiro no ens havia d’espantar.

3. Definitivament, un cop instal·lats, hi ha més coses a veure a Villafranca que a Pereje.

En demanar les acreditacions, en Quim ens demana si ens els mereixem. Venir de Ponferrada sembla prou argument. Ens ensenyen el dormitori i la nostra llitera. El terra es de fusta i s’ha de deixar el calçat del camí ens uns prestatges al patí.

Dinem al pati de l’Alberg, en les taules i bancs de fusta. Els últims entrepans fets a Barcelona, i dues llaunes d’una beguda energètica. Després una dutxa calenta … Quan t’atures notes l’impacte de la caminada … i de la vida sedentària que portem. En Francesc té una butllofa, la forada amb una agulla i deixa un fill penjant per que supuri. A l’alberg coincidim amb uns anglesos que havien estudiat a Barcelona, amb un home que venia d’Alsàcia (havia sortit en gener).

Fem una colada a mà i la posem a secar -si la hem de carregar a la motxilla, millor neta que bruta-. Fem una cervesa i baixem al poble.  

Passem pel Castell, la Plaça Major, Sant Nicolas el Real (al claustre coincidim amb uns catalans), la col·legiata de Santa Maria, i ens aturem una bona estona sobre el pont que travessa el riu Burbia. El lloc es impressionant. Villafranca, a la confluència dels rius Burbia i Valcarce, està envoltada de cims. Tot contagia pau i quietut.

Al quiosc Vidal, de la Plaça Major, compro unes postals. Cap de elles fa justícia al Poble. Una l’envio als pares, un altre als companys de la feina, i la tercera al Casal de Nou Barris. Les vaig escriure a la terrassa d’un bar a la mateixa plaça, i per redactar em vaig ajudar de dos "quintos" de cervesa.

Un dels problemes del Camí, o millor dit del nostre acostament al Camí, es que deixarem de veure molts llocs meravellosos, simplement per haver de continuar i no tenir temps per aturar-nos/desviar-nos. Al Camí, com a la vida, l’important no pot prevaldre davant l’imprescindible.

Sopem al Meson Don Nacho. Sopa calenta -que bé que entra-, carn i un vi de la casa (de la casa de veritat, fet per ells), intens de color però gens combatiu al paladar.

Anem a dormir. Jo a la llitera de sobre, en Francesc a la de sota. No hi ha prou alçada per seure, ni a dalt ni a sota. Son a la banda de la paret on el sostre es més baix.

Demà serà un altre dia.