Com que en Josep va anar a treballar a Punta Cana en un restaurant, em va encarregar de fer-me càrrec de l’organització i execució del regal. Cosa que he fet amb els retards corresponents, avui mateix. Però, evidentment, un cop organitzes una cosa així per a la teva germana, només pots fer dues coses: mirar o participar. I jo que soc d’Esquerra –som com som-, he preferit participar. Per tant avui hem saltat la Llucia, la Bella (la seva parella) i jo mateix.
En uns minuts ens
arribem a 4.000 metres. Les vistes, com podeu imaginar, son
impressionants. A mig camí deixem anar un passatger -potser per deixar
anar llastre?-. Estic al costat de la porta, per tant soc el primer …
i faltaria a la veritat si negues que estava un xic nerviós.
El
meu cap em crida i fixa els seus arnessos als meus, m’hi penjo tal i
com diu (cosa que té mèrit per part seva, amb tot l’equip estava una
mica per sobre dels 90 quilos), i hem treu a passejar. Les primeres
dècimes de segon per a situar-me i rodar una mica. Després obre un
paracaigudes en miniatura que evita que continuem girant. Comença una
caiguda lliure i irrefrenable que et llença a la cara una corren d’aire
frondosa i gairebè sòlida. Respirar no és automàtic, t’has de recordar
a tu mateix que ho has de fer, i pel nas.
No hi ha sensació de
vertigen -parlo per mi-. Però si de excepcionalitat. Quan arribes al
miler de metres de alçada obrim -obre- el paracaigudes, en veure baixar
en picat als que no l’han obert, t’adones de la velocitat que duiem.
Per
uns segons, el pilot de la nau de roba comparteix els comandaments amb
tu. Pots girar a la dreta, o millor, a l’esquerra. Finalment ens fa
aterrar sense incidències.
Definitivament, com a mínim, una
vegada a la vida, s’ha de fer. Es una manera com qualsevol altra, tot i
que més ràpida, d’acostar-se al nostre volgut planeta.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!