A dos dies perque acabi la campanya electoral prèvia a les eleccions al Congreso i al Senado aquest proper diumenge -23 de juliol-, estic astorat de la quamtitat d’anàlisis, opinions, editoraials, articles que s’han dedicat a combatre l’opció o campanya abstencionista. Cridar a la participació no és nou, més aviat al contrari és una constant i es dona a tot arreu. Però aquesta vegada, i al nostre país, ha sigut molt més accentuada. Precisament es dona després d’una abstenció superior a l’esperada en les passades eleccions municipals del 28 de maig.
Aquest dissabte passat, en una jornada anual a Avinyonet del Penedès, -Terra Estelada- vaig tenir l’oportunitat d’escolatar a 3 dels ponents referir-se a les eleccions del proper diumenge. En Josep Costa va dir que, fos quin fos el resultat, el dilluns 24 les coses no canviaren gens a nivell estatal. En Pere Pugès va dir que no calia ni era bo gastar esforços o energia en debatre sobre les opcions a curt termini, sinó enfocar-nos en el futur. I a més, en Jaume Marfany va dir, que tota opció era legítima i s’havia de respectar. No puc estar més d’acord amb ells. I per tant, des del respecte més absolut a l’opció que prengui cadascú, sabent que a nivell global l’opció de cadascú no canviarà res, i que cal mirar més enllà del termini immediat, vull lligar la reflexió següent a l’article que vaig fer, fa pocs dies en aquest bloc sobre una visió sistèmica sobre les eleccions del 23-J.
L’opció abstencionista per aquest diumenge només tindrà valor quan estadísticament sigui significativa respecte a l’abstenció comptada en anteriors eleccions. És a dir, si l’abstenció en les eleccions de fa 4 anys era d’un 25%, i durant totes les eleccions generals, la mitjana ha estat del 26,5%, una abstenció que s’apropi al 32% seria superior a la normal estadísticament, i des d’un punt de vista cièntific i polític s’hauria da valorar encara que sigui puntual.
Però, si entenem que els arguments polítics són simplement polítics, però que els sistemes segueixen unes lleis físiques, la percepció és diferent. La Física clàssica, fins al dia d’avui, estableix amb els seus principis, que tot sistema està limitat en el seu rendiment, capacitat o força per la seva baula més feble. La baula feble serà en cada cas, la que tingui menys rendiment, capacitat o força. L’exemple més utilitzat, i paradigmàtic é el d’una cadena. Si estirem pels dos cantons d’una cadena, aquesta ,en un moment determinat, es trencarà només per un element. El que tingui menys força o resistència. Això també és clar en el flux d’un líquid a través d’una canyeria. La seva velocitat estarà limitada per la secció més estreta de la canyeria. I si això ho passem a un moviment dinàmic com el trànsit, el flux dels cotxes en una autopista estarà limitat per la capacitat d’absorció del peatge més lent. Però la física i la teoria general de sistemes, no només s’apliquen a sistemes no socials. També els sistemes humans, comunitats, països, moviments socials tenen les seves baules febles i aquestes determinen el seu rendiment o grau d’apropament a la seva meta. Pot haver baules febles, comparades unes amb altres, tanmateix, com en el cas de la cadena, sempre en hi ha una de més feble.
En el cas del moviment independentista català, tant en les declaracions de molts dels assistents al Terra Estelada de dissabte, com en la majoria dels membres del mateix moviment amb qui he parlat, hi ha el convenciment que els polítics o partits polítics actuals, autoanomenats “independentistes” són la nostra baula feble. No hi ha una única baula que pot patir pressió o força, sinó que és la que es trencarà abans, o que impossibilitarà en un primer moment assolir l’objectiu. I què vull dir?
Que si hem de superar o eliminar la baula més feble, en el supòsit que siguin els polítics o les cúpules dels nostres partits polítics, els hem d’apartar, i si no ens fan cas, és molt lògic treure’ls mitjançant l’acció de no votar-los. No importen, des d’aquesta perspectiva, les conseqüències secundàries d’aquesta opció. No podrem avançar sinó superem aquest pas. Si, tanmateix, els polítics que quedin no s’aparten, o la majoria de gent independentista té més por de les amenaces externes que de les nostres debilitats, o no hi ha suficient força per superar la nostra limitació, seguirem movent-nos en una roda giratòria sense poder avançar.
En tot cas, i mirant a mig termini, probablement podrem fer la prova del nou, aquella prova que els que tenim més de 65 anys feiem a escola per saber si havíem fet be les operacions aritmètiques. Si la baula més feble no és la proposada aquí, el moviment avancarà amb uns petits canvis. Si ho és, i no l’hem superat, en les properes eleccions al Parlament, la davallada del moviment serà molt clarificadora.
Espero estar equivocat en la meva hipòtesi de partida!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I si la baula feble fós un moviment independentista que l’octubre del 2017 no va tenir prou determinació i força per implantar el resultat del referèndum?. No podem pensar que podem emprendre un nou embat sense enfortir els punts forts i contrarestar els febles.
Castigar tots els partits independentistes amb l’abstenció és estèril, com s’ha demostrat el 23 J en què tot i el 35 % d’abstenció continuen sent decisius, mentre el moviment perd força.
Tot i que ens movem en el terreny de les hipòtesis, el moviment independentista va aconseguir fer l’1-O. Una altra cosa és que a partir del dia 3, són els representants polítics els que tenen la responsabilitat d’implantar el resultat. I, aleshores, és quan tot sembla indicar que cal contrarrestar els punts febles – els representants que van deixar de fer allò que s’havien compromés- i enfortir de nou el moviment. La gran fortalesa d’aquest, és la gent resilient que no ha deixat d’actuar proactivament fins el dia d’avui.
I respecte a una abstenció estèril, també tot sembla indicar que no és així. no teneim cap eina similar a la prova del 9, com per asseverar-ho, però degut a l’abstenció catalana, Esquerra perd la meitat dels diputats que tenia, uns 400.000 vots, un silenci clamorós dels seus dirigents; la CUP es queda sense representació, i amb dimissions dels seus candidats; i el PEDECAT perd tots els seus representant i els 4 diputats que tenia. Junts guanya vots i diputats, (3 dels 4 que tenia el PEDECAT) però no aconsegueix ni tenir el total dels 4. Definitavament, Esquerra i CUP deixen de ser decisius en cap cas, i només Junts salva els mobles a costa del PEDECAT. No sembla tampoc gens incongruent lligar això amb el fet que ha plantejat la via de la confrontació amb l’Estat espanyol, com la via més coherent amb el mandat dels votants de l’1_O.