Un altre cop esgarrifalls febles i poc duradors. A la Biblioteca nacional espanyola, depenent del Ministerio de Cultura, les obres literàries s’adscriuen a la llengua en què han estat publicades i així a més d’obres en castellà tenim el goig de trobar-hi textos en euskera, gallec, català i valencià. A la nova Biblioteca digital hispànica les consultes es poden fer en valencià, català, euskera, gallec, castellà i anglès.
A la Biblioteca ha acabat l’anomalia de considerar una sola llengua el català i el valencià iniciada pel director Racionero amb un ministre del PP i consolidada per la directora Regàs amb ministra socialista. Ara l’actual Ministro de Cultura espanyol, l’innombrable, ha retornat a la vella pràctica, quan el PSOE governa Espanya i el PP València. No és cosa nova, mai el Govern socialista des del Govern de l’Estat espanyol no ha respectat la unitat de la llengua, sempre s’ha justificat amb l’argument que compleixen el que els Estatuts de les Comunitats Autònomes estableixen: valencià llengua de València, català llengua de Catalunya i Illes Balears. El PSOE ho ha adduït durant 12 anys i escaig de Govern i el PP el seguí en els seus 8 anys de Govern espanyol.
D’aquí plorem:
L’1 de juliol de 1982 s’aprovà l’Estatut de la Comunitat Valenciana que establí al seu article 7è que "els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà". El govern socialista valencià no tingué prou valor per a parlar en l’espai estatutari de la unitat de la llengua. Altra actitud fou la del govern balear del PP quan aprovà el 25 de febrer de 1983 l’Estatut de les Illes Balears, on a l’article 3 s’establí que "la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial". En una disposició addicional el text fa esment de "la llengua catalana també patrimoni d’altres Comunitats Autònomes", de "cooperació i relació amb la finalitat de salvaguardar el patrimoni lingüístic comú", i parla de "salvaguardar la unitat lingüística". Ara ens sembla prou agosarat i sorprenent.
Ho hem fet malament al Principat, ben segur, hem mirat de dalt a baix i no horitzontal. Però el monstre de la divisió començà "legalment" fa 26 anys i ha estat alimentat conscientment i política pel Govern valencià i els Governs espanyols.
És fatigant haver de defensar la unitat de la llengua catalana. M’hi nego. Gairebé prefereixo creure que, per un profús miracle, tinc el do de llengües.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Encara que a una gran majòria de valencià-palants és sembla perfecte que per ells és la forma més adient davant la manca de reconeiximent i respecte des del Principat per la doble denominació de la llengua en igualitat de condicions front al la monopolització de la denominació única provinent del Principat. Tot i reconèixent alhora que la pressumpta manca d’unitat de la llengua és més ficticia que real.
Els espanyolistes estàn agust la seua actual ambigüetat jurídica, doncs en els fons a gent com Zaplana li conve tanmateix la denominació única catalana de la llengua, per així tractar el valencià com un dialecte menor, forani davant els propis valencià-parlants al País Valencià i justificar-ne el rebuig i fomentar la seua menor acceptació.
En canvi de reconèixer que és l’imposició del castellà el que ens fa enderrerir-la llengua dia a dia als nostres territoris
Tanmateix seria bó que els gallecs començaren a reconeixer la unitat de la llengua amb el portuguesos, que ací si que n’hi ha un greu problema sesecionista, doncs l’imposició del castellà fa que cada vegada és semble més al a un dialecte castellà com el ‘bable’ i no per això el ministeri tindria que posar el portugués com a denominació única a canvi del gallec.
Parlar d’obvietats cansa, ells ho saben però no paren ni descansen, es veu que no es cansen mai o bé no tenen cap intenció de parar.
Pel que fa a la Biblioteca, se la poden confitar!
El català i el valencià són com dos marques d’un mateix producte però amb les seves respectives distribuïdores, però deu n’hi-dó que diuen per ahí dalt, però sembla que la casa mare no troba com posar ordre i fomenta l’enfrontament, el rebuig i la divisió i a vore qui és més cabut, com els aragonesos que diuen per ací.
Això sembla la carrera de la batalleta dels cabuts i ningú vòl ser l’últim.