miozz mirades

Amb el tema de la discapacitat als mitjans normalitzats (llibres, contes, còmics, tv, cinema, jocs…) de vegades passa allò de que convé que parlin de tu, encara que sigui malament. Com que partim de zero i és urgent sortir de la invisibilitat, qualsevol gest que mogui fitxa és benvingut. Més val poder criticar un anunci o una pel·lícula per com ho tracta, que no pas haver d’estar callat perquè no hi ha tracte. (segueix)

Albert Espinosa,
amb valentia i atreviment porta el tema de la discapacitat en general i
del retard mental en particular a la literatura, al teatre, al cinema, a
la tv.I ho fa des d’una mirada desacomplexada, amb caràcter jove, però
des d’un profund respecte: sap de què parla. Ho enfoca des d’una
normalitat que aclapara: sense demanar permís, sense haver de
justificar-se. Després es pot discutir el seu estil, la qualitat,
l’enfoc, si agrada o no agrada. Però una cosa no treu l’altra.

El fenòmen Polseres Vermelles
és el que l’ha consagrat definitivament en aquesta croada, però l’obra
que avui emet TV·3, “no em demanis que et faci un petó perquè te’l faré”
és molt més agosarada, en tractar directament el retard mental que és,
sempre, el més complex i el que més s’amaga. Precisment per fer el que
fa rep crítiques (hi ha creu que s’aprofita del seu dèficit per
aconseguir un èxit que no va d’acord amb el seu talent, com es pot
llegir aquí), però crec que la seva aportació és remarcable.