MARCÚS

Dos homes morts. Tots dos tenien nom: Salvador
i Francisco. Eren dos homes joves. Tots dos inquiets. I decidits. Especialment
decidits. Tots dos.

Dos homes joves amb famílies que els estimaven
i que ells estimaven.

Decidiren amb relativa llibertat camins no
solament diferents sinó enfrontats. Ells sabien que en el seu camí hi haurien
enfrontaments. Ells sabien del cert que es creuarien  amb enemics, que en el seus camins tan diferents es buscaven.

Dos homes que creien en la força de les
pistoles, en la força de la mort.

Un defensava un règim autoritari i
militarista, de veritats de caserna, el fonament del qual era l’explotació dels
perdedors, i per tant en el millor dels casos estava disposat a tot per no ser
un perdedor, a estar en el bàndol dels vencedors, a mantenir-s’hi perquè per
les històries familiars allà es situava. Volgué escalar posicions per optar a
unes engrunes més del sistema injust i violent.

L’altre deuria estar convençut de l’eficàcia
de les accions violentes aïllades, estava amarat per una revolta elemental, i
en el millor dels casos somniava en ser Robin Hood. No crec que seriosament es
pensés mai formar part del món dels vencedors, dels no perdedors. Imagino
simplement que no es resignava a ser un perdedor, i jove i apassionat,
enlluernat pels blancs i negres, i pel vol lliure del roig del seu coratge que
als altres feia basarda i vertigen, va optar d’anar ràpidament fins al final sense
trair els seus. I s’hi llençà impulsivament, l’acció per l’acció.

Tot sembla indicar que al policia afeccionat
al cinema el mataren els seus propis companys en un tiroteig. En tot cas morí
en allò que en llenguatge administratiu és un acte de servei. No sembla que
patís gaire. Morí ràpid. La mort era un risc assumit però relativament poc
probable perquè en el treball mai anava sol. I un cop a casa, no hi havia
pràcticament cap risc. Aquest risc relatiu era el preu per gaudir de mesquines
avantatges en un sistema profundament embrutidor i miserable. Els seus
familiars el ploraren però tingueren el consol, i segurament encara el tenen,
de rebre un reconeixement i una paga. Un reconeixement modest que no omple un
buit però el fa menys feixuc, menys dramàtic.

O pot ser sí que aquest policia que també era
malgrat tot persona i home jove, morí per un tret de l’atracador amb ideologia
revolucionària, que envoltat d’enemics disparà a boca de canó. Però jo penso
que si hagués anat així els companys del policia l’hagueren executat allà
mateix a sang calenta. Ningú els hi hagués criticat el fet i hagués sigut un
mèrit en la fulla de serveis al règim militar, al règim fonamentat en la força
de les armes, en la força de la mort. En tot cas si fou així, un home matà un
altre home. Probablement l’assassí presumpte o real, estava ben disposat a
exercir d’assassí en aquestes circumstàncies.

L’impulsiu rebel que volia canviar el mon amb
quatre trets morí després d’un “judici”. Hi intervingueren Generals i normes
legals. Eren el braç judicial dels “salvadors de la civilització occidental”. I
al final un botxí i un instrument dissenyat per a una mort humiliant i vexant
el mataren. Fou una agonia lentíssima, que s’inicià abans i tot de la mort del
policia, en el moment en que es reconeixeren en el llenguatge de les pistoles,
en el llenguatge de la mort. El patiment que sofrí formava part de la condemna,
de la revenja, dels valors del sistema autoritari i feixista del “movimiento
nacional” que encara és ben viu i ens condiciona. També per a ell la mort era
un risc assumit, però en aquest cas era un risc total, sense treva, la mort
sempre era propera perquè hi havia una organització molt prima i els policies
tenien el dit fàcil i una gran impunitat. Era poc probable el garrot i molt més
possible la tortura i una llarga condemna. Els seus familiars el ploraren i no
pogueren fer res per impedir la seva execució. No pogueren fer res contra la
crueltat d’un sistema que s’enorgullia de la crueltat, que utilitzava i feia
ben patent i pública la crueltat com a instrument per mantenir el sistema
d’explotació dels perdedors. La crueltat exercida conscientment sobre un home
poc reflexiu com instrument polític. Tot un sistema matà un home. Un més. No
fou tampoc l’últim. Però fou l’últim en el que s’utilitzà el garrot humiliant,
vexant i alliçonador dels perdedors. Tot un sistema assassí dissenyat en la
desproporció i l’abús de la força de les armes. Un sistema d’assassins que mai
han sigut ni acusats, ni perseguits, que encara treuen rendes del terror que
exerciren.

Els familiars del rebel que simplement buscava
la victòria de viure encara l’endemà i amb l’orgull de no haver-se ajupit, no
han tingut cap consol. Ara arriba un prim reconeixement, i una utilització
interessada i intel·ligent per part del pensament políticament correcte, però
els assassins difusos somriuen acaronant els seus privilegis. Els companys de
l’assassinat amb crueltat sistemàtica, els companys de la prima organització
que encara resten vius, es podreixen a les presons, a les presons democràtiques
i republicanes de la lliure França, a presons com les que hem d’engrandir
malgrat els nostres discursos polítics correctes. 

Avui tots plorem i ens corprenem amb les
imatges d’un film que ens parla d’un passat proper però passat. En el plor i el
plany ens sentim gratificats al pensar que aquells temps no són els d’ara i
oblidem les misèries del present massa ple de desproporcions i renúncies, de
combats perduts, d’organitzacions socials massa primes, d’un sistema massa
autoritari i abusiu, d’un sistema que si no és ni de lluny tan odiós es manté
igual de cobdiciós, on les armes pesen encara, on la mort i la crueltat de la
mort institucionalitzada és encara un condicionant útil pels vencedors. Sempre
les armes, instruments de dissuasió, instruments d’intimidació, instruments
d’opressió, instruments d’amnèsia, instruments de violència, instruments
d’execució, instruments de mort.

La victòria de la vida, de la nostra vida, de la vida de tots, no l’obtindrem lluitant desproporcionadament per petites engrunes mesquines de comoditats molt relatives, la victòria no vindrà sense derrotar la mort, les execucions i violències institucionalitzades, l’amnèsia disfressada de mirada amable des del que és el políticament correcte o de menyspreu des de la fossilització dels privilegis de casta que ens són tan gravosos. No volem ni oprimits ni intimidats. No volem assimetries entre els que tenen armes i els que no en tenen. Volem la llibertat sense els vertígens del roig, sense l’enlluernament del blanc i el  negre. I hem de començar per la victòria del somni d’un mon sense tanques, sense presons, i sense armes.

Aquest somni tan lleuger, tan ample i ple de llum, pot ser podria ser un homenatge més fidel a tots els que encara el tenen, als que lluitaren amb més o menys encert per ser-ne fidels, als que hi lliuraren la vida. Aquest somni lleuger també fora la seva victòria perquè si empunyaren les armes ho feren empesos pel dolor d’un mal despertar. Despertem-nos i somniem desperts un mon simplement amable i habitable, i després amb coratge i intl·ligència construïm-lo. És el somni de la humanitat victoriosa.