MARCÚS
(@marcroca)
parlava la setmana passada i, aquesta hi torno, però canviant de temàtica.
Durant varies setmanes el periodista Manuel Cuyàs ha anat desglossant
entrevistes a joves nascuts amb l’Estatut del 1979, per a copsar-ne les seves
preocupacions i inquietuds. Aquests reportatges portaven per títol "Generació
Estatut".
Si
la setmana passada parlava d’un paràgraf excel·lent i molt clarificador
sobre el sentiment nacionalista que es palpa al carrer, aquesta setmana (20/03/2006) n’extrec un altre sobre la immigració.
Diu Laila Karrouch -escriptora, nascuda al Marroc, que va emigrar a
Catalunya als vuit anys. Més coneguda pel llibre autobiogràfic "De Nador a Vic" (Columna. 2004), amb gran èxit de vendes l’últim Sant Jordi-:
"(…)
Vaig entrar a la sala d’especejar d’un escorxador. Treballava dotze
hores al dia. La feina era dura però ho eren molt més els comentaris
dels companys. Uns comentaris que causaven més mal perque no
m’arribaven directament sinó de manera indirecta. Un nen de deu anys
me’ls hauria dit a la cara. Els adults són diferents. El caràcter em va
canviar. Em venien al cap qüestions que no m’havia plantejat fins
aleshores. Vaig començar a sentir llàstima de mi mateixa: ets
magribina, ets inferior.
Tenia
dues opcions. O bé superar-me i defensar-me o bé seguir compadint-me
esperant que els temps canviessin. Però els temps no canvien sols. Els
has de canviar tu. Vaig, doncs, triar el primer camí. De
vegades sento agraïment per la gent que em va fer mal perquè gràcies a
ella vaig veure el món des d’una altra perspectiva. Fins llavors jo
m’havia pensat que tot era de color de rosa. (…)".
De tot se n’aprèn en aquesta vida. "No hay mal que por bien no venga",
que diuen al país veí. La Laila podia escollir, i ho va fer, va
escollir el camí de la superació i va deixar enrera el camí de donar-se
per vençuda. "Els temps no canvien sols", diu, i jo hi afegeixo, les utopies -per petites que siguin- tampoc es presenten del no res. Som perque volem ser i serem el què vulguem ser.
En la immigració, com en qualsevol altre situació de la vida on
s’imposen les jerarquies falsament implantades [penso en la violència
de gènere, en el capitalisme jerarquitzant, en el nacionalisme excloent
(el d’Estat), etc…], cal lluitar sabent que ets un vencedor en
potència, és a dir, cal posar el teu granet de sorra en un desert
acabat d’escombrar i, la resta, és qüestió de temps.
Salut i llibertat!
Marcús
NOTA: Extret del post "El primer camí".
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!