MARCÚS

Autores: Montserrat Boixeras, Laura de Mas i Glòria Peiró.
Mitjà: El Punt, 16/11/2006.

TRANSCRIPCIÓ:
L’expressió fracàs escolar se’ns presenta quasi sempre en forma
enunciativa afirmativa: es constata que hi ha alumnes que no assoleixen
l’èxit. Nosaltres canviem de modalitat i la transformem en
interrogativa. És evident que aquesta modificació respon a uns dubtes
seriosos pel que fa al significat d’aquest sintagma tan pervers.
Imaginem-nos que una persona té estudis superiors d’economia i direcció
d’empresa i, sense cap interès especial per part seva, el matriculen a
primer d’enginyeria química: el més normal és que no entengui res, que
s’hi perdi, que per més esforços que hi dediqui no capti ni un borrall
del que s’explica. Hi haurà ànimes bones que li recordaran que ha de
lluitar, escoltar… portar-se bé! No siguem ingenus, el que faria
aquest hipotètic estudiant és, després d’un temps d’intentar seguir el
curs, fer el ximple a l’aula: parlar, jugar, molestar.
Els nostres perspicaços lectors s’hauran adonat del símil perquè és el
que es demana a molts joves a les aules. Que un adolescent no tingui
cap mena d’interès per conèixer la història o que el seu cap sigui
incapaç de seguir el raonament matemàtic no vol dir que sigui un
fracassat, senzillament vol dir que allò o no ho comprèn o li importa
un rave. Aquesta mateixa persona si desenvolupa alguna altra activitat
pot arribar a ser un magnífic entès. Temps enrere, si els pares tenien
un fill que no seguia bé els estudis, pels motius que fossin, decidien
que plegués ?o ho decidia ell? i es dedicava a alguna activitat
professional. A ningú no se li acudia considerar-lo un fracassat. Som a
l’època del «necessita millorar, dels valors i les actituds», per tant,
sembla mentida, en aquests temps de vocabulari tan políticament
correcte, que se segueixi utilitzant una paraula tan negativa: fracàs.
I si realment la societat considera que algú que no pot acabar l’ESO o
el batxillerat és un desastre per a l’individu mateix i per a la
col·lectivitat, aquesta mateixa societat ha d’oferir solucions
factibles, reals. Quines poden ser aquestes? Dues són les que proposem.
La primera seria organitzar una bona formació professional; i
l’administració és la primera que s’ho ha de creure. S’han de saber
preparar professionals bons, competents, preparats per treballar a les
empreses: aquests sí que han de ser uns estudis pràctics. Quan algú
desenvolupa una activitat que li surt bé, se sent satisfet, no té ganes
de fer el ximple perquè es nota segur, realitzat.
La segona, conseqüència de l’anterior i també en mans de
l’administració, és canviar la percepció despectiva que desperten
aquests estudis en la majoria de ciutadans. Error gravíssim. Bons
especialistes són essencials per al desenvolupament econòmic de la
societat. Volem tenir cent enginyers per un tècnic?
Entre tots hem d’estendre la bonesa dels estudis professionals, s’ha de
deixar de banda la visió elitista i cursi d’aquests estudis que s’ha
anat estenent com una taca d’oli. Si els alumnes se senten segurs del
que fan a les aules i si els coneixements que reben els són
assequibles, segur que el seu interès per aprendre augmentarà i s’haurà
començat a recórrer un bon camí. Deixem d’intentar clavar claus per la
cabota.