MARCÚS

Temàtica: actualitat política.

Aquestes són algunes de les claus -al meu entendre- per a poder entendre la
crisi de Govern que s’ha generat per les intencions del President Maragall de
modificar l’estructura del Govern i els consellers que hi ha al seu capdavant.

1) El Col·lectiu Joan Creixell -que encara no sé qui són-
publica aquest article a Tribuna Catalana. En ell, esmenta com a una de les claus el Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI), empresa pública adscrita al Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació (Conseller: Carles Solà) -amb finalitats transversals per a tota la Generalitat-:

"L’eròtica del CTITI.

De totes les àrees de govern que el Pacte del Tinell va
assignar a ERC, n’hi ha una que Ernest Maragall mai no ha paït que no estigui
sota la seva òrbita: l’àrea de la Societat de la Informació i, especialment, el
poderós Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTITI).
Durant les negociacions inicials, quan es va formar el Govern, Ernest Maragall
ja va maniobrar per adscriure a Presidència l’Administració Oberta de Catalunya
i el CTITI. Una filtració d’aquestes intencions a El País va provocar la
convocatòria urgent d’una reunió entre Montilla, Ernest Maragall, Puigcercós i
Xavier Vendrell, on l’operació va quedar aturada. Ara, amb la insòlita crisi de
Govern d’aquests dies, Maragall ha tornat a la càrrega. Carles Solà no és el
conseller d’ERC més odiat pels socialistes (aquest és Joan Carretero, que té
l’atreviment de regir Governació com ho farien els socialistes, és a dir
afavorint els ajuntaments d’ERC). Solà tampoc no és el conseller d’ERC que els
socialistes consideren de perfil més baix (aquesta és probablement Anna Simó,
que no ha aconseguit aglutinar un bon equip directiu a Benestar). Per què,
doncs, el primer objectiu dels Maragall, d’entre les conselleries d’ERC, ha
estat el DURSI? No pas per la política universitària -que el PSC ja controla
prou des de les pròpies universitats- sinó per la desitjada Societat de la
Informació. No ha de sorprendre que el CTITI sigui l’objecte del desig de
l’establishment socialista, perquè és l’instrument decisiu del Govern en un
dels sectors amb majors implicacions polítiques i econòmiques. Del CTITI
depenen decisions que afecten notablement empreses com Tradia, Telefònica,
Indra, France Telecom (sòcia del CTITI a Al-pi), Deustche Telecom, IBM, etc..
Aquests darrers mesos, per exemple, T-Systems (filial de Deustche Telecom) i
Gedas (filial de Volkswagen) han competit durament pel milionari contracte
informàtic de la Generalitat. El concurs d’aquest contracte l’ha gestionat el
CTITI -marcat molt de prop per Presidència- i, finalment, no sense alguna
polèmica, la setmana passada es va adjudicar a T-Systems, la mateixa empresa a
qui el Govern de CiU havia adjudicat aquest contracte. Oriol Ferran, secretari
general de la Societat de la Informació, és un professional molt vàlid però
probablement no té el perfil més adient per a aquest càrrec. En canvi, el
director del CTITI, Jordi Bosch, malgrat la seva joventut i la seva escassa
experiència, s’ha guanyat en poc temps el respecte del sector. Bosch ha endegat
projectes com la creació de l’Ens Gestor d’Infraestructures o el desplegament
d’una xarxa pròpia de fibra òptica, que representarà una inversió milionària i
incidirà en un mercat que fins ara ha dominat tranquil.lament Telefònica.
Ernest Maragall, a través del seu ajudant Garcia Bragado, supervisa estretament
cada pas que fa Jordi Bosch, però no controla aquest procés com voldria. La
política de les TIC és estratègica per al país i no ha de ser, per tant,
dissenyada en exclusiva per un departament sinó que ha de ser una política de
Govern. Ningú no nega a la Presidència de la Generalitat la potestat de marcar
directrius en aquest àmbit. Però el que no es pot admetre és que es vulgui
considerar una anomalia el fet que un sector estratègic sigui gestionat des del
Govern per una conselleria que no estigui en mans del PSC. Nosaltres, si fòssim
d’ERC, només cediria el DURSI i el CTITI a canvi de PTOP i GISA. Però em sembla
que no picarien."

2) Vilaweb, en el seu seguiment dels fets, esmenta que una de les claus és que no es canviaran les estructures i les competències de les actuals Conselleries, complicant amb aquest fet un marge de maniobra del President Maragall ja de per sí difícil. Cal recordar les paraules del Conseller Primer, Josep Bargalló, en quan a que s’estava estudiant una modificació del sistema departamental actual, disminuïnt el nombre de conselleries i modificant-ne les seves competències. Si això s’atura, el canvi no podrà ser gaire significatiu. Tot i amb això, els canvis finals estan per veure:

"El
tripartit retalla el marge de maniobra del president Maragall.

Maragall
cedeix i no canviarà el govern fins el novembre · El president negociarà la
reforma amb els tres partits de l’executiu.

Pasqual
Maragall ha anunciat l’ajornament dels canvis que propugna per a més endavant i
ha dit que els negociarà amb els membres del tripartit. Segons ha pogut saber
VilaWeb, la negociació en marxa consistiria en acceptar un canvi de govern de
cara al novembre que no suposés canviar més de cinc consellers; no toqués
l’estructura (les competències i atribucions) dels departaments; i que ‘en la
mesura del possible’ no alterés l’adscripció dels departaments als partits."

3) Tribuna Catalana, esmenta la llei
electoral, com una de les claus. Aquest tema és més que delicat, ja que pot comportar canvis en les futures coalicions que es poden donar en propers comicis electorals. En aquest cas ERC en té la clau , i el Conseller Carretero (Governació) encara més. Aquí cal jugar fort i amb prespectives de futur:

"La proposta de llei electoral d’Esquerra afavoreix CiU.

Un cop aprovat l’Estatut un dels temes pendents de la
legislatura és d’elaboració d’una llei electoral catalana. Aquesta és una
competència del departament de Governació i Administracions Públiques, regit
pel republicà Joan Carretero, que ja té una proposta de redactat sobre la
taula. Segons publica aquesta setmana El Temps el projecte electoral de Carretero és favorable als
interessos de CiU. Així, aplicant el redactat de la proposta de llei dels
republicans als resultats de les eleccions de novembre de 2003, CiU hauria
aconseguit 48 diputats, el PSC 23 (sic!), ERC 25, el PPC 13 i ICV 6 (actualment CiU té
46 escons, el PSC 42, ERC 23, el PPC 15 i ICV 9).
La proposta d’ERC defensa un sistema electoral basat en les set
vegueries, un punt en el qual coincideixen amb el criteri convergent. El PSC,
per contra, està a favor d’un sistema de circumscripció única, ja que
argumenten que és més proporcional.
El redactat de la llei electoral de Governació s’ha fet públic
precisament en un moment en què es qüestiona la continuació de Carretero al
capdavant de la conselleria ja que el republicà és un dels noms que entra en
les travesses de possibles relleus en el govern que va anunciar Pasqual
Maragall el passat divendres."

4) I, per últim, un fragment de Desclot (Vicent Sanchís,
director de l’AVUI) d’avui, on deixa entendre una de les possibles causes que poden haver portat al President Maragall a actuar tant sorprenentment (és una simple hipòtesis?):

"La pròxima vegada que inundi el país.

(…). Divendres passat, en plena digestió de boa postestatutària, Carod-Rovira va
rebre una trucada que el cridava a capítol a la plaça de Sant Jaume. Allà va
fer i s’hi va trobar un Maragall decidit a agafar el rave per la soca i fer una
bona passada de salfumant pel seu govern. Carod, estupefacte, va tocar a
sometent i va aplegar els seus, que, més destarotats encara, van intentar
comentar la jugada amb la cúpula del PSC. Allà la crisi va ser rebuda encara
amb més alegria, perquè no se n’havien assabentat ni per la ràdio. Els uns i
els altres, entre la indignació i la hilaritat, finalment, van decidir plantar
cara i no acceptar la proposta de canvi radical que Maragall havia desplegat
davant un Carod que no deixava de pessigar-se per constatar que no somniava a
Palau. (…). La interpretació més curiosa de tot
plegat la fa córrer una consellera, segons la qual Maragall ha provocat aquest
cafarnaüm perquè era l’única manera de fer canvis parcials. És a dir, només
proposant l’ensorrament del pis podia convèncer tothom de canviar-ne algunes
cortines. La interpretació és magnífica.(…)".

Salut i llibertat!
Marcús

^{Recordatori: OLLA DE GRILLS: Bloc comunitari (obert a tothom) sobre temes polítics.}

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!