Las al jaç

Hi ha quadres que et persegueixen tota la vida. Fa vint-i-cinc anys vaig veure als Uffizi de Florència el “Retrat d’un home malalt” de Sebastiano del Piombo i em va impactar tant que vaig decidir que el Piombo passava a ser un dels meus pintors de referència.

Sebastiano era venecià (ell i Ticià  van començar a pintar a l’ombra de Giorgione) però, encara jove, es traslladà a Roma, en part per defugir la competència de Ticià però també perquè Roma bullia d’art. Allà féu amistat amb Miquel Àngel, intentà rivalitzar amb Rafael i acabà exercint un càrrec de confiança del papa (responsable del seu segell de plom, o “piombo”).

Va fer pintures excel·lents, d’una bellesa escultural. Perfeccionista com era, no li agradava la tècnica del fresc -que exigeix una execució ràpida i decidida- i va inventar un sistema per a fer pintura mural a l’oli. Vasari explica que Sebastiano va preparar el sostre de la capella Sixtina per tal que Miquel Àngel hi pintés a l’oli “El judici final” però Miquel Àngel no va voler perquè deia que pintar a l’oli és cosa de dones i de vells ganduls com el Piombo. Leonardo, un altre gran perfeccionista, no hi hauria estat d’acord.  

(CONTINUA…)

Sebastiano no tenia la facilitat natural d’altres artistes. Pintar li costava molt d’esforç, treballava amb una lentitud exasperant i sovint es deixava vèncer per la mandra. Li agradava més viure que no pas pintar: quan el van nomenar piombatore i va tenir uns ingressos estables, va abandonar els pinzells.

Jo, des que vaig descobrir l’home malalt, sempre que he passat per una ciutat on hi hagués una obra de Sebastiano m’hi he acostat ple d’adhesió. Al Museu d’Art de Catalunya, no em descuido d’anar a saludar el nostre únic Piombo (un retrat femení, del llegat Cambó). Però, no havent tornat als Uffizi, la imatge d’aquell primer quadre se m’havia anat esborrant.

La setmana passada, al cap de tants anys, la dona i jo vam tornar a recórrer les velles galeries del museu florentí. A cada retrat masculí que entrevèiem en entrar en una sala ens semblava trobar-hi l’home malalt. Però res. L’únic retrat del Piombo que vam localitzar era d’una dona, i sobreeixia de salut. Potser no era als Uffizi, on havíem vist el quadre?

De sobte, la sotragada. Un jove pàl·lid i elegant, amb abric de pell, ens mirava de reüll de dins d’un marc daurat. Sí, era ell!
 

Però hi havia un problema. El quadre …. era de Ticià.

Mig estabornit, vaig llegir el petit cartell que hi havia sota el malalt. Deia que, als anys 80 del segle passat, aquella pintura es va atribuir a Sebastiano del Piombo però que ara es considerava més probable que fos de Ticià.

El cop va ser dur. No conec gaire Ticià però els seus quadres del Prado no m’agraden.

A casa, en tornar a Barcelona, vaig abastar un llibre sobre Ticià. Les fotografies de tres obres de joventut (“Retrat d’home jove”, “Retrat d’home amb abric de pell” i “El tribut”, totes de 1515) eren, sens dubte, germanes del malalt. I semblaven pintures notables.

Ara penso que, durant tots aquests anys, la bellesa celestial, marmòria, de la pintura del Piombo no m’acabava d’encaixar amb aquell home malalt tan viu. Però a aquestes alçades no puc deixar d’estimar Bastiano.

Quant a Ticià, si va pintar el malalt mereix que m’hi acosti amb més calma. Encara ens entendrem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!