“Cada artista és com si fos ciutadà d’una pàtria desconeguda, que ell mateix ha oblidat i que és diferent d’aquella d’on vindrà qualsevol altre gran artista que salpi amb destí a la Terra. Vinteuil semblava haver-se aproximat, com a màxim, a aquella pàtria en les seves últimes composicions. En l’obra que ara mateix interpretaven davant meu, l’atmosfera ja no era la de la seva vella sonata; les frases interrogatives s’hi havien tornat més peremptòries, més inquietes; les respostes, més misterioses. L’aire descolorit del matí i del vespre semblava influir fins les cordes dels instruments. Tot i que el solista tocava meravellosament, els sons del seu violí em van semblar singularment aguts, quasi cridaners. Aquesta acritud era agradable. Com passa amb algunes veus, hi senties una mena de qualitat moral i de superioritat intel•lectual. Però podia sobtar. Quan la visió de l’univers es modifica, es depura i es fa més adequada al record de la pàtria interior, és natural que es produeixi una alteració general de les sonoritats en un músic, o del color en un pintor. Això no havia de passar desapercebut al públic intel•ligent, perquè més tard es va considerar que les últimes obres de Vinteuil eren les més profundes. Per bé que en aquella música no hi havia cap programa o tema que aportessin cap element intel•lectual de judici, endevinaves que es tractava d’una transposició, en l’ordre sonor, de la profunditat.
Els músics no recorden aquesta pàtria perduda, però cada músic es manté sempre inconscientment harmonitzat amb ella en un determinat uníson; (…) i quan el músic, sigui quin sigui el tema que tracta, entona aquell cant singular, la seva monotonia –perquè, sigui quin sigui el tema, el cant es manté idèntic a si mateix- demostra la fixesa dels elements que componen la seva ànima. Però, ¿no són precisament aquests elements, tot el residu que ens veiem obligats a guardar per a nosaltres mateixos, que no podem transmetre verbalment, ni tan sols de l’amic a l’amic, del mestre al deixeble, de l’amant a l’estimada; aquesta cosa inefable que distingeix qualitativament el que cadascú sent però que ens veiem obligats a deixar al llindar de les frases que només ens permeten de comunicar-nos amb els altres si ens limitem a punts exteriors comuns a tothom i sense interès; no és això el que l’art, l’art d’un Vinteuil o d’un Elstir, fa sorgir, exterioritzant en els colors de l’espectre la composició íntima d’aquests mons que anomenem els individus i que, sense l’art, no podríem conèixer? De res no servirien unes ales i un aparell respiratori diferent que ens permetessin travessar la immensitat. Perquè si anéssim a Mart i a Venus conservant els nostres mateixos sentits, aquests donarien a tot el que veiéssim el mateix aspecte que a les coses de la Terra. L’únic veritable viatge, l’únic retorn a la joventut, no seria anar cap a nous paisatges sinó a tenir uns altres ulls, veure l’univers amb els ulls d’un altre, de cent d’altres; veure els cent universos que cada un d’ells veu, que cada un d’ells és. I això ho podem fer amb un Elstir i un Vinteuil; artistes com ells ens permeten de volar realment d’estrella en estrella.
L’andante es va acabar amb una frase plena d’una tendresa a la qual m’havia entregat completament; llavors, abans del moviment següent, hi va haver una pausa en què els intèrprets van deixar els seus instruments i els espectadors van intercanviar algunes impressions. Un duc, per a demostrar que hi entenia, va declarar: “És molt difícil tocar bé.” Algunes persones més agradables van parlar amb mi un moment. Però, al costat de la celestial frase musical amb qui jo acabava de conversar, què eren aquelles paraules que, com qualsevol paraula humana exterior, em van deixar tan indiferent? Jo era talment un àngel que, expulsat de les delícies del paradís, cau en la realitat més insignificant. I, de la mateixa manera que alguns éssers són l’últim testimoniatge d’una forma de vida que la naturalesa ha abandonat, em preguntava si la música no era l’exemple únic del que hauria pogut ser –si no s’hagués inventat el llenguatge, la formació de les paraules i l’anàlisi de les idees- la comunicació de les ànimes. La música és com una possibilitat que no va tenir continuació. La humanitat va emprendre altres vies: la del llenguatge parlat i escrit. Però aquell retorn a allò no analitzat havia resultat tan fascinant que, en sortir del paradís, el contacte amb els éssers més o menys intel•ligents que m’envoltaven em va semblar d’una insignificança extraordinària.”
(La presonera)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!