El terreny natural de la pintura és la representació de la realitat, de la mateixa manera que l’abstracció és el terreny de la música i la significació ho és de la literatura.
Històricament, les obres plàstiques solien tenir un significat. Per a apreciar plenament, per exemple, l’Escola d’Atenes de Rafael, cal entendre l’escena que s’hi representa, però el valor artístic d’aquesta pintura té poc a veure amb la seva significació, igual com el valor musical d’una òpera no depèn del llibret.
Les arts visuals decauen quan prioritzen el vessant informatiu o simbòlic. Les imatges són poderoses (són capaces d’expressar percepcions que deriven directament de la vida i la natura) però, per a expressar conceptes, són més eficients les paraules. Leonardo pinta perquè considera que l’òrgan clau per a entendre el món és l’ull, no el cervell.
El problema és que els pintors del XVI i el XVII gairebé van esgotar la pedrera de la representació de la realitat i, com diu Perejaume, potser a l’artista d’avui només li queden per explorar els intersticis entre disciplines. Però l’escletxa entre pintura i literatura és un terreny poc agraït: la poesia visual de Brossa és interessant però és menys profunda que la pintura de Tàpies o la poesia de Riba.
“Sunyer, com a bon pintor, llegeix poc”, sentencia Josep Pla. En canvi Viladecans sol dir que la literatura li interessa més que la pintura. I es nota.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tinc dubtes sobre el teu comentari referent al valor musical de l’òpera.
No és que el llibret afegeixi valor a la música, és l’habilitat del compositor per adequar la música al text el que fa que el conjunt sigui inoblidable.
El sextet final del primer acte de Così fan tutte o la mort d’Isolda, tot i ser tan oposats, en són bons exemples.
quin diríem que és el seu terreny natural? una combinació de la representació de la realitat i la significació? en quina proporció?